La fòbia als gossos, també anomenada “cinofòbia” es tracta d’una por excessiva o desmesurada a aquests animals.

La persona que la pateix sol experimentar sensacions d’ansietat o pànic fins i tot només amb la idea de pensar en la possibilitat de trobar-se amb algun gos.

La fòbia als gossos, en general, té el seu origen durant la infància.

Entre les causes que la poden provocar podem esmentar el fet d’haver viscut alguna situació traumàtica amb algun gos (per exemple, un atac, ja sigui cap a un mateix o cap a una altra persona) o també pot haver estat apresa dins de l’entorn familiar. En aquest cas, la mare o el pare pateixen aquest tipus de fòbia i, de manera conscient o inconscient, poden generar un patró de comportament après.

Avui dia sabem que entre el 7 i el 10 % de la població pateix cinofòbia.

Fòbia als gossos: característiques

Com podem detectar si realment estem patint cinofòbia?

Igual que en altres tipus de fòbies, l’ansietat serà la resposta davant l’aparició de l’estímul temut, en aquest cas, un gos.

Entre els símptomes més habituals que podem identificar, la fòbia als gossos es caracteritza per presentar:

• Sudoració
• Tremolors
• Mals de cap
• Nàusees
• Marejos
• Taquicàrdia
• Formigueig a les mans i als peus
• Opressió al pit
• Hiperventilació
• Vòmits
• Desorientació i falta de concentració

Tanmateix, per parlar de cinofòbia, hem de tenir en compte que, a més de considerar aquests símptomes (ja sigui en presència de l’animal o d’algun estímul relacionat amb aquest), la persona ha d’haver experimentat una por irracional durant un període mínim de sis mesos.

La fòbia als gossos es produeix quan hi ha una persistència en el temps i no quan es manifesta en alguna situació aïllada.

Depenent de la intensitat de la por, aquestes respostes físiques podrien aparèixer tant en presència d’algun gos com en sentir un lladruc, veure una fotografia o simplement escoltar un relat en què es mencioni l’animal.

Al seu torn, la fòbia als gossos podria arribar a resultar veritablement incapacitant si no es tracta a temps amb algun professional.

Per què?

Perquè les persones que experimenten aquests símptomes de manera intensa i persistent probablement intentaran evitar-los.

Com?

Evitant tot tipus de situacions que, per a la persona, representin un perill potencial.

Així, podrien deixar de freqüentar llocs on hi hagi gossos. Fins i tot poden evitar sortir al carrer només de pensar en la possibilitat de trobar-se amb algun gos.

Això repercuteix negativament en la vida quotidiana i pot afectar greument la qualitat de vida.

Por vs. fòbia

Per comprendre-ho millor, cal poder diferenciar entre pors i fòbies:

• La por és una emoció inherent als éssers vius (humans i animals) i forma part del nostre sentit de supervivència.

No només és normal sinó necessari per poder detectar algun perill o amenaça real i poder reaccionar-hi.

• La fòbia, en canvi, té a veure amb una por desproporcionada a situacions que són inofensives o fins i tot inexistents.

Es caracteritza per una por significativa i persistent davant d’una situació o objecte específic que provoca una interferència marcada (American Psychiatric Association (APA), 2002).

Les fòbies es divideixen en quatre subtipus:

• Situacional (por de volar, dels espais tancats, etc.)
• Ambiental (por de les altures, de l’aigua, de les tempestes, etc.)
• Animal (por de les aranyes, dels gossos, de les serps, etc.)
• Sang, dany i injeccions (por de veure sang, dels procediments mèdics, etc.)

És important conèixer aquesta diferència per poder reconèixer si el que ens passa és una por concreta o aïllada, o si realment el que experimentem és una fòbia.

Fòbia als gossos durant la infància

Com hem esmentat anteriorment, la fòbia als gossos sol originar-se durant la infància.

Com a mares, pares o cuidadors, hem d’intentar estar atents i, sobretot, poder discernir si el nostre fill o filla només sent por o si, per contra, està desenvolupant fòbia als gossos.

Ens adonarem si efectivament estem parlant de cinofòbia observant el comportament del nostre fill o filla.

Pot passar, per posar alguns exemples, que es posi a plorar de manera desconsolada, que eviti apropar-se o no vulgui anar a casa de familiars que tinguin gossos, o que manifesti símptomes d’ansietat en veure’n un.

El més recomanable en aquests casos és acudir a un psicòleg infantil perquè avaluï, diagnostiqui i, si és necessari, iniciï un tractament.

Algunes pautes que pots posar en pràctica si el teu fill o filla té por o fòbia als gossos són:

• Respectar la por: la fòbia és una cosa incontrolable. Per tant, que diguem als nens o nenes que “no és per a tant” o restem importància a les seves emocions no farà que es calmin. Per contra, us estarem generant sentiments de frustració i probablement la por s’agudidi.
• No pas forçar-los: no es tracta d’evitar situacions de trobades amb l’animal. Tampoc es tracta de forçar-lo a acariciar-lo o romandre en un lloc on el nen estigui incòmode o angoixat. Acompanyar-los per mitjà de la contenció i sobretot propiciar un ambient que els faci sentir segurs.
• Acostaments progressius: enfrontar les pors per superar la fòbia als gossos no és una cosa que passi d’un moment a l’altre. Aquest és un procés. Com a mares, pares o cuidadors els hem d’acompanyar respectant els seus propis temps.
• Escoltar-los i parlar-los: és important que puguem escoltar-los sense jutjar-los. Per mitjà de l’ús de les paraules els podem explicar les diverses maneres de com els gossos es comuniquen i poden reaccionar. Compartir experiències lúdiques i divertides on puguem generar un clima de confiança i calma per abordar el tema sempre és un recurs excel·lent.

Fòbia als gossos en persones adultes

Si una persona adulta pateix fòbia als gossos, és molt probable que la cinofòbia l’acompanyi des de l’adolescència o fins i tot des de la infància.

Tot i això, també podria passar que aquesta por desmesurada s’hagi desencadenat arran d’alguna situació traumàtica viscuda durant l’edat adulta.

En qualsevol dels dos casos, és imprescindible tractar-la per afrontar-la, superar-la i, d’aquesta manera, tenir una millor qualitat de vida.

La fòbia és molt difícil de gestionar. Això passa perquè, encara que racionalment entenguem que no existeix un perill d’aquesta magnitud, el nostre cos el percep com si fos real.

Aquesta contradicció també ens pot generar altres sentiments com angoixa, frustració, vergonya, etc.

Aprendre a demanar ajuda és el primer pas per afrontar qualsevol por.

Com es tracta la cinofòbia?

Per què tinc fòbia als gossos? Com puc deixar de tenir-los por? Aquestes solen ser preguntes recurrents de les persones que la pateixen.

Les raons poden ser diverses i també ho poden ser les maneres d’abordar el procés per superar la cinofòbia.

Et compartim alguns abordatges per tractar la fòbia als gossos:

• Psicologia

Acudir a un professional de la salut per buscar ajuda sempre és un bon inici.

Per tractar qüestions relacionades amb les fòbies, la teràpia cognitivoconductual i, específicament, la tècnica de la dessensibilització sistemàtica funcionen molt bé.

Solen ser efectives i aniràs avançant al teu ritme, a partir d’un treball en equip amb el teu terapeuta. Tot i que és important mantenir-se en el tractament —de vegades les resistències que tenim ens poden jugar una mala passada i fer-nos abandonar abans d’hora—, també és necessari que, si no et sents a gust, puguis buscar un altre psicòleg o psicòloga.

De vegades, no és una qüestió de la teràpia en si, sinó de no haver trobat el terapeuta adequat per a aquell moment concret.

Teràpia Assistida amb Animals

Dins de la Teràpia Assistida amb Animals, podem trobar tècniques expositives que són un mètode de dessensibilització sistemàtica i gradual.

En què consisteix?

A exposar-se de manera gradual i controlada a allò que provoca ansietat o fòbia, amb l’objectiu de comprovar que la simptomatologia (respostes físiques) no es correspon amb el que succeeix en la realitat.

Generalment, i segons cada cas, es comença amb una exposició molt progressiva: des del nivell que genera menys por fins al que en provoca més.

Per exemple: fotografies, relats o material audiovisual. Aquesta exposició es manté fins que el nivell d’ansietat es redueix. Quan l’ansietat disminueix, es pot passar al pas següent.

L’última fase serà, finalment, l’etapa d’exposició a animals reals, guiada i supervisada per l’especialista en Teràpia Assistida amb Animals.

Cal destacar que, evidentment, els gossos estan entrenats i seleccionats específicament per tenir un caràcter equilibrat i ser especialment sociables i tranquils.

• Tècniques de relaxació

Existeixen diferents disciplines i tècniques per treballar la meditació, la respiració o la relaxació.

El mindfulness, per exemple, n’és una.

En aquests casos, es tracta de reduir els símptomes físics causats per l’ansietat, controlant el ritme respiratori i focalitzant l’atenció.

D’aquesta manera, en disminuir la simptomatologia (tremolors, sudoració, taquicàrdia, etc.), també permetem que baixin els nivells d’ansietat per poder mantenir-nos en el moment present i afrontar-lo d’una manera més saludable i assertiva.

• Tecnologies

Avui dia, la tecnologia ha avançat moltíssim.

Tot i que no substitueix cap tipus de tractament, sí que ens pot ajudar com a complement.

Algunes aplicacions, per exemple, ens ofereixen situacions de realitat augmentada. D’altres ens proporcionen informació per adquirir eines que ens ajudin a comprendre millor allò que ens passa.

Et compartim el següent enllaç: «8 apps para tratar fobias y miedos desde tu Smartphone»: https://psicologiaymente.com/clinica/apps-tratar-fobias-miedos

Es pot prevenir la cinofòbia?

La fòbia als gossos pot arribar a convertir-se en una limitació molt important per a la vida de les persones que la pateixen.

Sabem que la cinofòbia s’origina principalment durant la infància.

Aleshores, què podem fer com a adults perquè això no passi?

• Fer una exposició primerenca i gradual als animals.
• Evitar imatges o converses en què s’exposin fets relacionats amb atacs de gossos o situacions violentes.
• Ensenyar a cuidar i respectar l’animal.
• Parlar-los sobre els seus comportaments i característiques de manera positiva.
• Ensenyar-los a interactuar amb els gossos de manera segura. Per exemple, en lloc de dir-los «No toquis el gos, que et pot mossegar!», podem expressar-nos així: «És preferible no tocar els gossos que no coneixes, perquè no saps si això els pot incomodar.»

Tornar a confiar

Les mascotes estan cada vegada més integrades en la nostra vida quotidiana.

Els gossos s’han convertit en fidels companys d’aventures i en «un membre més» de la família. Ocupen cada vegada un lloc més important en la societat. Molts són gossos guia per a persones cegues, acompanyants terapèutics i exerceixen molts altres rols.

Fins a tal punt que el mercat ha crescut molt en els darrers anys: botigues per a mascotes, passejadors, cuidadors, hotels canins, etc.

Diversos espais com cafeteries, hotels i fins i tot oficines de treball han començat a definir-se com a «pet friendly», obrint les portes als amics no humans.

Les persones que pateixen fòbia als gossos avui dia, quan els animals de quatre potes formen cada vegada més part de les nostres rutines, conviuen amb una sensació constant d’amenaça o perill. Això moltes vegades les porta a renunciar a socialitzar o interactuar amb altres persones o, fins i tot, a evitar situacions quotidianes com anar a un restaurant o al supermercat.

La bona notícia és que la cinofòbia es tracta i la por desmesurada dels gossos se supera. Donar-se loportunitat de recuperar el gaudi de les petites grans coses, es troba a passets de prendre la decisió per començar el procés.

L’autisme és un trastorn d’origen neurobiològic que incideix en la configuració del sistema nerviós i el funcionament cerebral afectant principalment la interacció social, les habilitats de comunicació i la conducta.

Si bé actualment encara no s’ha detectat cap anomalia visible d’autisme al cervell, sí que és possible observar que algunes àrees cerebrals concretes no es desenvolupen de forma coordinada.

Aquesta condició pot afectar la manera de comportar-se, el llenguatge, la comunicació i la interacció social.

La prevalença a Espanya del Trastorn de l’Espectre Autista se situa en 1 per cada 100 nens, encara que la incidència en els darrers anys ha incrementat en una gran proporció. Les causes principals d’aquest augment són el canvi en els criteris diagnòstics, el coneixement cada vegada més gran de les seves manifestacions i l’aparició d’instruments més precisos per avaluar-los.

Quins beneficis aporten els gossos a les persones amb autisme?

L’autisme no té cura. Per què?

La resposta és senzilla: l’autisme no és una malaltia.

Sin embargo, existen diversos modelos de intervención para ayudar a las personas con TEA a reducir su sintomatología y a darles recursos para que sean lo más autónomos posible, como lo es la terapia asistida con animales. Este tipo de intervención aporta numerosos beneficios a nivel cognitivo, físico y psicológico, mejorando aspectos relativos a la comunicación, la socialización, la regulación sensorial, el control de impulsos, entre otras cuestiones.

Alguns dels beneficis que aporten els gossos en persones amb TEA són:

• Ajuden a focalitzar-se al moment present, reduint l’ansietat anticipatòria.
• Afavoreixen la relaxació i el control de les estereotípies (aquelles veus, postures o moviments repetitius o ritualitzats).
• Poden ajudar a controlar les conductes de fugida a través dels ancoratges.
• Poden ajudar a millorar els patrons de son.
• Fomenten el pensament flexible i redueixen la rigidesa conductual.
• Ofereixen suport social a lhora de relacionar-se amb altres persones.
• Faciliten i motiven la comunicació verbal i no verbal.
• Ajuden notablement a millorar el control d’impulsos.
• Poden proporcionar calma i estabilitat als moments de crisi.
• Estimulen estats d’ànims positius, més predisposició a participar de les activitats, etc.
• Ajuden a desenvolupar autoconfiança i independència (en sentir-se acompanyats, aprenen a confiar a l’entorn).
• Ajuden a comprendre, gestionar i expressar les seves emocions amb més facilitat.
• Contribueixen a millorar el desenvolupament cognitiu (a través del joc, els gossos constitueixen una gran font de motivació per participar en les tasques que es proposen i que laprenentatge sigui realment significatiu).

Són recomanables els gossos per a nens amb autisme?

Aquesta és la gran pregunta que com a professionals de l’àmbit de la teràpia amb gossos ens trobem molt sovint al nostre dia a dia.

Els gossos en general aporten nombrosos beneficis quan tenen la sort de formar part d’una família amb nens, que els cuida i els respecta. Però, totes les famílies estan preparades per incorporar un animal a les seves vides? És sempre aquesta convivència beneficiosa per als fills? És cert que totes les persones amb autisme tenen una connexió especial amb els animals?

Per què?

Com hem anticipat anteriorment, la resposta a aquesta pregunta no és tan clara, ja que cada ésser humà és únic i especial, i igual que la resta de persones, no a tots ens agrada, interessa o funciona el mateix.

L’autisme no és lineal, és un espectre, una condició complexa del neurodesenvolupament i les seves característiques varien de persona a persona. Cada persona amb TEA és irrepetible, amb un conjunt de capacitats i dificultats pròpies.

Per això, quan parlem d’animals i Autisme no podem fer-ne generalitats. Podria passar, per exemple, que el gos deixi de ser un interès en conviure sempre amb ell. El gos de teràpia per contra resulta un reforçador intermitent altament motivador, ja que apareix i desapareix en el temps, al qual visiten una o dues vegades per setmana. Altres nens poden aclaparar-se davant la intensitat sensorial que ofereixen aquests animals, els angoixi la seva presència, no ho gaudeixin o els sobri exciti massa, etc.

Tenir un gos i la responsabilitat que comporta:

Quan desitgem incorporar un ésser viu a la família hem de ser molt conscients de la decisió presa i entendre que aquesta condicionarà a tot desenvolupament familiar com a mínim durant els propers 12-14 anys de vida de l’animal. De la mateixa manera cal entendre que és la nostra responsabilitat ser capaços de cobrir amb totes les seves necessitats físiques i emocionals que assegurin el seu benestar (molt més enllà de proporcionar aigua, menjar, passejades i joc). A més, en la majoria de les ocasions, incorporar un gos a una família implica un desgast de temps i diners considerablement elevats, de què no sempre es disposa i pot arribar a passar que l’animal en qüestió passi, per diverses circumstàncies, a un segon pla o que el seu benestar es vegi compromès en no ser atès com necessita.

Per totes aquestes raons, des d’Entrelazadogs sempre suggerim i animem als qui s’estan plantejant incorporar un gos a les seves vides pensant en el seu fill o filla amb autisme, fer una consulta prèvia amb un professional especialitzat que ajudi a analitzar cada cas per poder valorar de forma objectiva si serà beneficiós o per contra, perjudicial, prendre aquesta decisió, no només pel béns.

Si et trobes en aquesta situació i creus que aquest és el teu cas, no dubtis a consultar-nos.

Característiques generals dels nens amb autisme

El trastorn de l’espectre autista se sol diagnosticar en els primers anys de vida i amb el pas del temps com ja hem esmentat, pot provocar dificultats a nivell social, de l’aprenentatge i de la comunicació.

Els símptomes solen aparèixer durant el primer any, encara que alguns casos, els infants es desenvolupen sense dificultats. Després entre els 18 i 24 mesos passen per un període de regressió on efectivament es fan visibles els símptomes de l’autisme.

Si bé el TEA és una condició que acompanyarà les persones al llarg de tota la vida, és important la seva detecció precoç, abans dels 3 anys i la intervenció en atenció primerenca. Aquests són els dos pilars fonamentals.

Tots dos permetran minimitzar la intensitat de les manifestacions pròpies de l’autisme, i alhora possibilitarà que l’individu creï noves estratègies d’adaptació a l’entorn que li permetin suportar aquestes dificultats amb més autonomia.

La detecció primerenca juntament amb un tractament intensiu i d’estimulació pot ser la clau per marcar una gran diferència a la vida de moltes persones amb TEA.

Si bé no hi ha dues persones amb autisme iguals, ja que parlem d’un espectre i no d’una classificació.

Podem esmentar algunes característiques generals:

• Especificitat: si bé les característiques del TEA moltes vegades apareixen associades a altres condicions, com ara discapacitat intel·lectual, problemes de salut mental o trastorns del llenguatge, en realitat són nuclears i específiques.
• Invisibilitat: l’autisme no es manifesta físicament, és a dir, no és visible. És una condició que afecta les competències cognitives i de comportament.
• Cicle vital: el trastorn de l’espectre autista acompanyarà les persones que l’afectin al llarg de tota la vida, encara que les seves manifestacions poden variar segons l’etapa vital, les experiències i la xarxa de suport o sosteniment que cadascú tingui.
• Variabilitat: encara que les persones amb autisme comparteixen el mateix diagnòstic, cadascuna té els seus propis interessos, capacitats i necessitats puntuals i úniques.
• Causes i origen: hi ha estudis que afirmen que el TEA és el resultat de múltiples mutacions genètiques en interacció amb l’ambient. Segons la ciència, hi ha la possibilitat que més de 100 possibles gens puguin estar implicats en l’autisme.

Pel que fa als factors ambientals, com a característiques particulars dels dos progenitors o esdeveniments perinatals, poden contribuir al desenvolupament i evolució del trastorn.

• Entorn familiar: l’impacte de l’autisme no es dóna només a la persona afectada sinó a tota la seva família. Per això és molt important comptar amb el suport i la informació adequada.

Tot i això, hem de dir que no totes les característiques generals de les persones amb TEA estan vinculades a dificultats.

També comparteixen certes característiques associades amb una sèrie de capacitats:

• Solen ser meticulosos.
• Presenten curiositats per temes molt específics.
• Desarrollan un conocimiento especializado sobre aquellos temas que son de su interés.
• Són sincers.
• Són sincers. Són honestos.
• És comú que respectin les regles.
• Solen parar atenció als detalls.
• S’adapten fàcilment a les rutines.
• Desenvolupen competències en tasques mecàniques i repetitives.
• Solen tenir tendències lògiques.
• És comú que tinguin la capacitat d’escoltar sense prejutjar.

Autisme: Detecció i diagnòstic.

La detecció primerenca de l?autisme és fonamental.

Encara que la identificació d’aquest trastorn no sigui tan senzilla (ja que no hi ha marcadors neurobiològics), sí que es duen a terme una sèrie de procediments per tal d’arribar a un diagnòstic precís.

S’utilitzen, a nivell mundial, els criteris descrits i científicament consensuats del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-V) o la Classificació Internacional de Malalties (CIE-11)

Es realitza una valoració especialitzada per un equip multidisciplinari (professionals de medicina, educació, psicologia i benestar social amb formació específica a TEA) que tenen en compte aquelles dades que s’obtenen de:

• Exàmens mèdics.
• Valoració genètica.
• Avaluació psicològica i psiquiàtrica (de la conducta, emocional, cognitiva, adaptativa i comunicativa).

El diagnòstic del Trastorn de l’Espectre Autista es realitza tenint en compte les àrees següents:

Comunicació i interacció social: les persones amb TEA poden tenir dificultats per expressar-se o per comprendre els altres.

1) Dificultades en relación a la comprensión:

• Interpretar missatges verbals.
• Comprendre una frase, encara que entenguin el significat de totes les paraules.
• Entendre acudits, metàfores, ironies, doble sentits, etc.
• Interpretar la comunicación no verbal (gestos, expresiones emocionales, etc).

2) Dificultats vinculades amb l’expressió:

• Utilitzar un llenguatge d’acord amb el context. Encara que de vegades l’expressió sigui correcta, el llenguatge que fan servir pot ser massa formal o amb una entonació diferent.
• Saber com mantenir una conversa (o com iniciar-la o acabar-la).
• Poder identificar els temes de conversa d’acord amb el context o els interessos de l’altra persona.

3) Dificultats en les relacions socials:

• Adaptar-los al comportament a contextos socials.
• Comprendre emocions, desitjos o interessos daltres persones.
• Expressar les emocions d’acord amb un context o situació particular.

Flexibilitat de pensament i comportament: les persones amb TEA poden presentar dificultats a l’hora de ser flexibles davant de les demandes dels diferents contextos o situacions socials com, per exemple:

• Presentar resistències davant de canvis en la rutina.
• Enfrontar-se a situacions desconegudes.
• Generar nous interessos (el seu repertori sol ser limitat i específic).
• Modificar patrons de comportament (sol ser rígid i repetitiu).

Estímuls sensorials: les persones amb TEA solen presentar alteracions en el processament determinats entorns, solen manifestar dificultats o malestars com:

• Intolerància davant de determinats sons, llums, sabors, textures, etc. (fins i tot aquelles que solen passar desapercebudes per a la majoria de la gent).
• Interessar-se particularment o insistentment amb determinats estímuls (objectes brillants, llums, etc).
• Aparent indiferència davant del dolor o la temperatura.
• Necessitat de buscar estimulació mitjançant moviments físics (girar sobre ells mateixos, saltar, balancejar-se, etc).

Dins l’espectre autista, el DSM-5 estableix tres nivells o graus de gravetat:

Grau 1:

• És el nivell de gravetat més lleu. Permet portar una vida autònoma, però de vegades necessita suport.
• Dificultats per establir relacions socials i freqüents reaccions inusuals quan interacciona amb els altres. Poc interès per establir vincles socials, encara que si els aconsegueix es pot comunicar i fer-se entendre.
• El desenvolupament del llenguatge i els processos cognitius són normals.

Grau 2:

• Dificultats notables en la comunicació social, verbal i no verbal. Alteracions en lestabliment de relacions amb els altres. Responen de manera peculiar a les interaccions.
• Llenguatge molt limitat.
• Conductes repetitives (estereotípies motores i manierisme).
• Aïllament.
• Amb els suports pertinents poden ser capaços de desenvolupar feines de la vida quotidiana.

Grau 3:

• Nivell més greu. Dificultats severes en les habilitats per a la comunicació social, verbal i no verbal, que interfereixen en la seva adaptació.
• No solen iniciar les interaccions socials i responen de manera molt limitada a les interaccions amb altres persones.
• Normalment només es comuniquen de manera directa amb les persones més properes.
• Vocabulari molt reduït. Solen utilitzar paraules inintel·ligibles de difícil comprensió per als altres. Presenten moviments estereotipats que interfereixen amb el seu funcionament en els diferents contextos, per la qual cosa no poden viure de manera autònoma i independent.

Signes d’alarma i senyals d’alerta en persones amb Autisme

Es común que, como madres, padres o cuidadores, nos preguntemos:

Quins són els signes d’alerta a què hem d’estar atents? Què hem de tenir en compte a l’hora de fer una consulta professional?

En la mesura que els nens i nenes creixen van passant per diferents etapes. Les fites del desenvolupament fan referència a aquests moments en què els nens aprenen certes habilitats o destreses.

Si bé no sempre coincideix exactament l’edat cronològica amb allò que s’espera que el nen adquireixi (balbotejar, gatejar, parlar, caminar, assenyalar, etc), sí que hi ha certs paràmetres que podrien ser indicadors d’alguna condició, trastorn o problema de salut.

En el cas de l’autisme, recomanem estar atents als senyals següents encara si passen de forma constant:

1) Fins als 12 mesos:

• Poc contacte visual.
• Manca d’anticipació en agafar-lo als braços.
• Sense resposta davant del seu nom (quan se’n diu).
• Poc interès davant de jocs interactius simples (com les pessigolles).
• Irritabilitat.

2) A l’any:

• Absència de sons, paraules senzilles o balbucejos.
• Pocs o nuls gestos comunicatius (assenyalar amb el dit o saludar amb les mans).

3) Entre els 12 i 18 mesos:

• No assenyalar o mostrar objectes.
• No dirigiu la mirada cap a on s’assenyala.
• Respostes de rebuig davant d’estímuls auditius determinats.

4) Entre los 18 y 24 meses:

• Precocitat o retard en el desenvolupament del llenguatge.
• Manca d’imitació d’accions o gestos.
• Accions repetitives (alinear objectes, obrir i tancar portes, etc.).
• No demostra interès a relacionar-se amb altres nens.

Tipus d’intervenció en persones amb TEA

Hi ha diferents tipus de tractaments, segons cada cas i necessitat.

Com hem dit, l’autisme no es “cura” perquè no és una malaltia, però sí que es pot tractar i és fonamental la detecció primerenca (abans dels 3 anys), per a una millor qualitat de vida.

Algunes opcions de tractament són:

• Teràpia de la conducta.
• Teràpia educativa.
• Teràpia familiar.
• Teràpia ocupacional.
• Logopèdia.
• Teràpia assistida amb animals.
• Teràpia farmacològica.

Quina metodologia oferim des d’Entrellaçadors per a casos de TEA?

Hi ha diverses metodologies d’intervenció en nens i nenes amb Autisme, com Lovaas, ABA, TEACCH, LEAP, Denver, etc.

Des de Entrelazadogs triem treballar sota les pautes del Model Denver d’Atenció Primerenca amb nens amb TEA d’entre 1 i 5 anys.

Aquest model, que en anglès es coneix com ESDM (Early Start Denver Model), és una metodologia combinada, és a dir, que incorpora altres metodologies, la qual cosa la fa més eficaç.

Además de tener una fuerte validez científica se centra en captar la atención del niño o niña, demostrándole que la interacción con otras personas puede ser positiva, enriquecedora e interesante. El modelo pretende desarrollar y mejorar la comunicación, la imitación, el lenguaje (verbal y no verbal), la atención, las ganas de juntarse los unos con los otros y, sobre todo, jugar. ESDM presenta muchas ventajas, como por ejemplo, el hecho de actuar desde edades muy tempranas o de utilizar los conocimientos del desarrollo emocional y cognitivo del niño.

La imitació i la comunicació són factors claus que afavoreixen laprenentatge dels més petits.

El mètode Denver, alhora, s’ocupa d’orientar l’entorn familiar de manera que aprenguin a integrar-lo i aplicar-lo a la quotidianitat de nen (col·legi, llar, etc.).

Quins aspectes s’hi aborden?

• Àrea expressiva.
• Àrea receptiva.
• Àrea imitativa.
• Àrea Cognitiva.
• Àrea Motora.

Els terapeutes som els qui establim els objectius, els avaluem i realitzem la intervenció adequada.

Les sessions duren una hora/45 minuts i se centren en els interessos i motivacions del nen/a.

Els pares poden estar presents durant la sessió per poder observar com treballa la psicòloga amb el seu nen/a.

A Entrelazadogs incorporem a més els nostres gossos de teràpia per treballar interactivament amb aquest, i aprofitar així l’enorme ventall de possibilitats que ens ofereix comptar amb la seva presència a nivell d’estimulació cognitiva, psíquica i física.

La nostra feina com a professionals de teràpia assistida amb gossos es basa a establir de mica en mica un vincle entre el nen/a amb autisme i el gos, el qual busca enfortir-se amb el pas del temps. Així el gos podrà acompanyar el pacient durant el procés de teràpia. Els gossos acompanyen i reforcen la motivació de romandre i venir de manera regular a les sessions per realitzar avenços en el seu procés.

L’èxit d’aquest tipus d’intervenció rau a l’enllaç del nen amb el gos. En algunes ocasions a l’inici del tractament, pot semblar que al nen no li interessi el gos. Això pot ser causat per desconeixement, perquè no sàpiga com interactuar-hi. És important per això que les primeres sessions vagin dirigides a crear l’enllaç. Aquí hi ha el secret de l’eficàcia del tractament.

La biofília és el nostre sentit de connexió amb la natura. Etimològicament la paraula biofília prové de “bio” (vida o organisme viu o respecte al medi ambient) i “fília” (afició a amor a alguna cosa). Es tracta de l’amor que sentim les persones per la vida i el que és viu.

El primer a utilitzar el terme biofília va ser Erich Seligmann Fromm, destacat psicoanalista, psicòleg social i filòsof humanista d’origen alemany.

Fromm va definir la biofília com «la passió per tot allò vivent. És una passió i no un producte lògic. No està en el «jo» sinó que és part de la personalitat».

Tot i això, seran després els estudis d’Edward O. Wilson, entomòleg i biòleg nord-americà; els que demostrin l’enllaç innat que hi ha entre els éssers humans i el seu entorn natural.

Aquesta forta connexió amb connotacions tant físiques com emocionals mostra que la humanitat necessita de manera genètica estar en contacte amb els animals i les plantes.

La biofília millora el nostre nivell de vida

Generalment sospirem davant del mar o la muntanya. Gaudim de trepitjar la gespa descalços. També ens calma arreglar el nostre jardí, regar les plantes o trasplantar-les de test en test.

Fins i tot sentim plaer en cuidar o acariciar aquells animalets amb què compartim la nostra vida diària.

Per què ens passa això? Es tracta d’una cosa innata o inherent als éssers humans? O potser forma part d’una construcció cultural?

Per què ens passa això? Es tracta d’alguna cosa Pel que sembla la raó podria trobar-se en el que anomenem biofília. innat o inherent als éssers humans? O potser forma part d’una construcció cultural?

Wilson explica a les seves investigacions que la nostra biologia viu aquests fluxos naturals com una resposta automàtica a la nostra empremta genètica.

Estar en contacte amb la natura ens connecta amb les emocions del nostre jo més profund.

Tot i l’evolució dels éssers humans com a espècie aquesta vinculació amb allò natural manté viva la flama del nostre passat més remot.

Però la biofília no és només una sensació de plaer o satisfacció que evoca inconscientment aquella connexió que ens va unir amb la natura des del començament dels temps.

Avui dia sabem, gràcies a una multiplicitat d’estudis i investigacions, que vincular-nos amb el regne animal i vegetal ens aporta una infinitat de beneficis a l’àrea cognitiva, física i emocional.

Tal és així que, gràcies a la biofília, podem pensar en incorporar entorns naturals a les nostres llars, hospitals, institucions educatives o àmbits laborals, per tal de millorar o potenciar la nostra productivitat, desenvolupament, creativitat, recuperació davant d’alguna malaltia, atenció, etc.

Beneficis de la Biofília

Vincular-nos amb la natura, ja sigui de manera directa o indirecta, ens brinda múltiples beneficis.

A continuació esmentarem algunes de les conclusions a què han arribat estudis sobre les aportacions que ens ofereix la biofília als éssers humans en la nostra vida quotidiana:

* Ens ajuda a relaxar-nos.

* Ens connecta amb la sensació de llibertat.

* Ajuda a reduir les nostres tensions musculars i nervioses.

* Enforteix el sistema immunitari. Per exemple, als boscos l’aire està ple de compostos volàtils anticancerígens, de manera que respirar aquest aire és beneficiós per al nostre sistema immune.

* La relaxació produïda per la connexió de l’ésser humà amb la natura permet la regeneració de l’organisme.

* A causa de l’augment de DHEA (productor de les hormones sexuals femenines i masculines), es protegeix el cor, es prevé la diabetis i es redueix el risc de desenvolupar obesitat.

* Facilita la secreció d’hormones com la serotonina, que ajuda a controlar i regular els estats d’ànim.

* Contribueix a millorar la concentració.

* Ajuda a reduir els nivells d’estrès.

* És beneficiós per reduir el risc a patir demència. Segons un estudi, es va descobrir que el fet de dedicar-se cada dia a l’horticultura redueix en un 36% la probabilitat de patir demència.

* Realitzar exercici a la natura incrementa les cèl·lules citotòxiques (que són les que milloren el nostre sistema immunitari), a causa de la inhalació de fitoncides (olis essencials anti microbians que emanen les plantes).

* Ajuda a reduir la fatiga mental.

* Millora la rendició a nivell cognitiu, fisiològic i psicològic.

* En nens i nenes ajuda a no desenvolupar nivells alts de miopia, pel fet que, estant immersos a la natura, la mirada s’enfoca en simultanis llocs alhora.

* Estimula i potencia la creativitat.

* Algunes plantes d’interior són capaces de purificar i netejar l’aire, eliminant els compostos orgànics volàtils (emesos per mobiliaris, pintures i materials de construcció).

* Contribueix a millorar la nostra salut mental.

*Redueix els sentiments de confusió, depressió i ira.

* Ajuda a generar sentiments bondadosos, de comunitat i empatia.

* Alguns estudis demostren que escoltar sons de naturalesa a les oficines ajuda a incrementar la productivitat.

* L’exposició de sons naturals a hospitals ajuda a obtenir un millor descans.

* L’aroma de menta natural pot ajudar a l’execució mental i física.

* El contacte amb els animals, com ara la interacció amb gossos, ajuda a incrementar els nivells d’oxitocina (relacionada amb la felicitat), reduir els nivells d’estrès i tractar diferents tipus de fòbies o trastorns.

Biofília i Ment

Biofília i MentEls éssers humans ens trobem irremeiablement vinculats amb la natura. Aquest contacte és fonamental per aconseguir un desenvolupament psicològic i físic ple.

La majoria de persones solem trobar pau, refugi i benestar quan ens trobem en entorns naturals. Tal és així que moltes vegades hi recorrem quan no ens sentim bé, estem estressats o alguna cosa ens està afectant.

Fins i tot els metges han arribat a “receptar-nos” alguns dies de descans a la platja o al camp.

Moltes investigacions han estat desenvolupades pel que fa al tema en qüestió.

Un estudi sociològic publicat l’any 2009, en què van participar més de 350.000 persones, confirma la teoria de Wilson. Ja que ha demostrat que els que viuen en entorns rurals són menys propensos de patir trastorns mentals o malalties cardiovasculars i pulmonars. Alhora, té una major qualitat de vida i benestar respecte a aquelles persones que habiten a les grans ciutats.

També és sabut que als entorns urbans el sedentarisme i/o el ritme de vida accelerat generalment propicien manifestacions negatives tant en la salut física com psicològica. Per donar alguns exemples, hi ha una incidència més gran en els nivells d’obesitat, estrès, depressió, etc.

Des de la biofília se suggereix, per exemple, que aquelles persones que estiguin travessant algun problema de salut, un període de nivells elevats d’estrès o depressió, puguin transitar uns dies en algun entorn natural.

Una altra opció és organitzar passejades rutinàries en espais urbans on abundi la natura: els parcs o passejades fluvials ajuden a disminuir els nivells d’estrès.

Pel que fa a infants i adolescents, romandre en entorns envoltats de naturalesa els ajuda a millorar els nivells de concentració.

També passa en nens o nenes amb TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat) que en allunyar-se de la multiplicitat d’estímuls que provoca la ciutat i connectar-s’hi ofereix la natura els ajuda a descansar, relaxar-se i alleujar la simptomatologia d’estrès que sol causar l’entorn urbà.

Biofília i Emocions: com practicar la biofília?

El procés evolutiu va marcar per sempre més una sèrie d’emocions i sentiments agradables que tenim associats amb la natura.

Al nostre cervell reptilià tenim incloses totes les imatges inconscients dels entorns que s’adapten a les nostres preferències com a humans i de supervivència.

Aquest cervell reptilià és l’encarregat de regular les funcions corporals del son, la respiració, la pressió sanguínia i també la secreció de la serotonina (relacionada amb el nostre estat d’ànim).

D’altra banda, el sistema límbic (el que envolta el cervell reptilià) és l’encarregat d’ordenar si hem de romandre alertes o si ens podem relaxar.

Què té a veure la biofília amb les emocions?

La majoria de la població d’Europa (el 75%) vivim a les ciutats. El 90% del nostre temps ho passem a l’interior (de les nostres llars, mitjans de transport, espais laborals, etc)

Hi ha, de fet, una síndrome anomenada “La síndrome de la tristesa urbana”.

Coneixent aquestes dades i d’altra banda, els beneficis que aporta la biofília als éssers humans, podem utilitzar-la a favor nostre.

De quina manera?

A través del “disseny biofílic”, per exemple.

De què es tracta?

D’incloure la natura als espais interns i externs que habitem diàriament.

Biofília a la vida quotidiana

Biofília a la vida cUtilitzar dissenys biofílics a la nostra vida diària, com ja sabem, ens ofereix innombrables beneficis. Més encara per a aquelles persones que viuen immerses a la ciutat.otidiana

Qualsevol projecte de disseny biofílic es basa en els pilars següents:

* Integrar lʻinterior amb lʻexterior.

* Ús de la llum natural.

* Presència d’aigua (sobretot en moviment, com ara una font).

* Realizar analogías naturales utilizando materiales, formas, texturas y aromas.

* Afavorir la circulació de l’aire.

* Utilizar imágenes que representen a la naturaleza.

* Utilitzar plantes pol·linitzadores (atrauen els insectes que pol·linitzen les plantes).

* Presència de figures repetitives (aquestes es troben a la natura).

* Abundant presència de colors verds.

* Plantes aromàtiques (per exemple: l’olor de lavanda és relaxant).

Biofília a la nostra feina

A les intervencions Assistides amb Animals la Biofília juga un gran paper. De fet, entre totes les teories que es coneixen sobre perquè el vincle amb els animals pot resultar tan beneficiós en un procés terapèutic, la que està més estudiada i sustenta les IAA és la denominada “hipotesi de la biofília”. Aquesta teoria defensa que la presència dels animals i la connexió que tenim amb ells produeix un efecte calmant als pacients a les sessions, tant a nivell físic com psíquic.

Nosaltres com a psicòlogues hem pogut comprovar en infinitat d’ocasions com els nostres gossos ens ajuden a la feina i aporten a les sessions aquesta calidesa i afabilitat que tant agraeixen els pacients les primeres vegades que acudeixen a consulta.

Su presencia en nuestro centro no es un capricho. La seva presència al nostre centre no és un caprici.

Biofília: L’amor a la natura o allò que ens fa humans

Al seu llibre anomenat “Biofilia. El amor a la naturaleza o aquello que nos hace humanos”, Wilson define a la biofilia como “el impulso de asociación que sentimos hacia otras formas de vida”.

Durant el 99% de la història de la humanitat, les persones es van vincular estretament amb la natura, esdevenint éssers biocèntrics: la vida s’organitzava a través de la recol·lecció i la caça.

L’1% restant era la vida urbanitzada, amb escassa presència natural i regida per una producció a gran escala, tal com la coneixem avui dia.

L’homo sapiens es va veure immers durant moltíssims anys a la natura mateixa, relacionant-se amb plantes i animals d’una manera estreta i profunda.

És per això que per als éssers humans que habitem actualment ens resulta tan important, necessari i satisfactori socialitzar. És vital per als éssers humans entaular relacions amb altres persones, així com també connectar amb la natura.

I això els ho devem ni més ni menys que a la nostra pròpia història.

Si vols submergir-te a les fascinants pàgines del llibre Biofilia de Wilson et compartim a continuació una ressenya:

Tornar a l’arrel

Practicar la biofília no és res més que estar en contacte amb la natura: plantes i animals.

Avui podria semblar una missió impossible per als qui vivim a les grans ciutats, amb els temps gairebé cronometrats, envoltar-nos d’entorns naturals.

Això no obstant, es tracta d’una idea errada.

No cal viure al mig del bosc oa dalt d’una muntanya per poder connectar amb la natura.

La biofília es troba en realitat més present del que pensem.

Sortir a caminar per algun parc, fer un pícnic a una plaça, fer exercici a l’aire lliure, fer una meditació al dia amb la musicalitat d’algun entorn natural (com el mar o el cabal del riu).

Ajuda també incorporar colors verds a les nostres llars i materials naturals com pedres o fusta. Col·loqueu una petita font que ens regali el so de l’aigua fluint. Adoptar i cuidar un animalet. Aquests són alguns dels tants exemples que podem incorporar a la nostra quotidianitat per ajudar-nos a connectar una mica més amb la natura.

Es tracta d’estar atents i cercar connectar amb aquest vincle innat que tenim els éssers humans amb la naturalesa que només té beneficis per a la nostra salut tant física com mental.

Quan parlem d’aferrament ens referim a un tipus de llaç afectiu i emocional que es dóna entre dues persones en què es genera un intercanvi de plaer, seguretat, cura i confort.

Les experiències relacionals primerenques, és a dir, l’enllaç que s’estableix entre un nadó i el seu cuidador/a principal és el que modelarà la seva forma de desenvolupar-se a nivell interpersonal al llarg de la vida.

Des d’un primer moment l’aferrament cap a un protector ajudarà el lactant a sentir-se segur: a regular les seves emocions ia explorar el medi ambient.

Segons diverses investigacions, totes les persones arribem a aquest món amb una predisposició innata per establir llaços amb aquells que compleixen el rol de cuidar-nos.

La raó principal és assegurar-nos tant la supervivència com el desenvolupament.

Aferrament a la infància

L’aferrament es desenvolupa en 4 fases:

1era fase inicial de preafecció (1-2 mesos): El nadó connecta amb certs senyals del medi ambient com ara el so de veus humanes. Tot i això, no discrimina a qui dirigeix ​​els comportaments d’aferrament. La separació del cuidador o cuidadora principal, en aquesta etapa, pot no provocar estats de malestar.

2a fase d’instauració de l’aferrament: El nadó desenvolupa preferència per una o més persones (cuidadors) responent-hi de forma diferenciada.

3ra fase d’exploració activa i cerca de proximitat (7 mesos aproximadament): El nadó manifesta una conducta activa d’aferrament com, per exemple, cercar proximitat cap a una determinada persona o protestar davant la separació d’ella.

4a Fase de relació corregida per objectius (al voltant dels 3 anys d’edat): Aquesta etapa té lloc quan el nen pot imaginar els plans de la figura d’aferrament (mare, pare o cuidador) i sintonitzar els seus propis plans en concordança amb aquests. L’enllaç es consolida a causa d’un nivell més alt de sofisticació cognitiva del nen, podent negociar la proximitat no només des del físic, sinó també des del psicològic o simbòlic.

Si bé als inicis de la teoria de l’aferrament de John Bowlby es considerava la proximitat física com a objectiu principal de l’aferrament, aquesta mirada va anar evolucionant amb el pas del temps.

Avui dia se sosté que el comportament dels nens i les nenes no s’orienta només a la recerca de protecció davant un possible perill present, sinó a més, a assegurar-se la disponibilitat del cuidador o cuidadora principal.

Tipus d’afecció: causes i conseqüències

A grans trets, l’aferrament segur possibilita el nen a explorar, conèixer el món ia relacionar-se amb les altres persones.

Això és perquè, gràcies a ell, el petit adquireix la sensació de seguretat davant l’amenaça de qualsevol perill a causa de la disponibilitat del seu cuidador o cuidadora principal.

Si això no passés, les pors o inseguretats del nen o la nena influirien en la manera d’interpretar el món i de vincular-se amb els altres.

De tota manera, no hi ha una única forma d’aferrament, sinó que s’han proposat 4 tipus diferents, els quals detallarem a continuació:

• Aferrament segur: Caracteritzat per la incondicionalitat.

El nen confia plenament que el cuidador o cuidadora no li fallarà. Alhora, se sent acceptat, valorat i estimat.

Aquest tipus d’aferrament depèn de la constància que tingui el cuidador/a en proporcionar seguretat i cures al nen.

Es tracta d’una persona atenta i comunicadora amb el nadó on la tasca de cura transcendeix el fet de cobrir només les necessitats d’higiene i d’alimentació. Suposant un enllaç d’un lliurament gairebé total cap al nadó.

Aquells nens o nenes que han desenvolupat una afecció segura interactuen de manera confiada i curiosa amb l’entorn i manifesten comportaments actius. Es pot observar un lligam emocional equilibrat entre el nen i la figura vincular d’aferrament. Se senten acceptats de manera incondicional.

Aquells nens o nenes que han desenvolupat una afecció segura interactuen de manera confiada i curiosa amb l’entorn i manifesten comportaments actius. Es pot observar un lligam emocional equilibrat entre el nen i la figura vincular d’aferrament. Se senten acceptats de manera incondicional.Aquells nens o nenes que han desenvolupat una afecció segura interactuïn de manera confiada i curiosa amb l’entorn i manifestin comportaments actius. Es pot observar un lligam emocional equilibrat entre el nen i la figura vincular d’aferrament. Se senten acceptats de manera incondicional.

És el tipus d’aferrament més sa. Les persones amb afecció segura aconsegueixen transitar una vida independent sense prescindir de les seves relacions interpersonals o vincles afectius i són capaços de conviure amb els altres des de l’empatia, la flexibilitat i la comunicació assertiva.

• Aferrament ansiós i ambivalent

En aquest cas, el nen o la nena no confia plenament en el seu cuidador, ja que aquest es mostra molt impredictible davant la seva conducta i necessitats i això li ocasiona sentiments d’inseguretat.

Succeeix així a causa de la inconsistència del cuidador/a respecte a brindar-li seguretat i cures al petit. Es dóna en els fills de pares incoherents, que de vegades actuen de manera desmesurada davant de les necessitats del menor, mentre que en altres ocasions presenten indiferència.

Entre les conseqüències, aquests nens amb aferrament ansiós ambivalent solen manifestar sentiments d’angoixa a causa de la incoherència del seu cuidador en expressar emocions o sentiments contraposats.

Les emocions més comunes dels que desenvolupen aquest tipus d’aferrament són la por i l’angoixa desmesurada davant les separacions, així com també dificultats per trobar la calma un cop el cuidador torna.

Solen necessitar l’aprovació del seu cuidador, romandre constantment atents davant del temor a l’abandonament, relacionar-se amb l’entorn de manera poc relaxada i no allunyar-se gaire de la seva figura d’aferrament.

Aquest tipus d’aferrament ansiós ambivalent ocasiona moltes vegades, ja en la vida adulta, por de no ser realment volgut o desitjat per les seves parelles respectives.

La dependència emocional és un altre dels factors molt comuns en les persones que han experimentat aquest tipus d’aferrament.

• Aferrament evitatiu

En aquest tipus d’aferrament podem observar, per exemple, el cas dels nadons que no ploren quan se separen de la seva cura. També pot passar que eviten contactes propers o només s’interessen a les seves joguines.

Això és degut generalment al fet que les conductes del cuidador o cuidadora no han generat en el nen/a prou seguretat o que les necessitats emocionals del petit no han estat ateses.

Quan són molt petits sol caure en l’error de confondre la despreocupació davant la separació dels seus pares amb la falsa seguretat en si mateix.

En el cas de l’aferrament evitatiu s’observa que el nen desenvolupa una autosuficiència compulsiva amb preferència per la distància emocional. Això es dóna perquè quan va intentar mostrar i compartir les seves emocions amb els seus cuidadors, aquests les van negar, invalidar o menystenir, entenent el nen que era un terreny on no valia la pena tornar a entrar.

La sensació de ser poc estimat o valorat, la dificultat per establir relacions d’intimitat, així com per expressar les pròpies emocions o comprendre les dels altres són algunes de les característiques d’aquest tipus d’aferrament. Així com també, els signes fisiològics d’estrès i evitar entaular relacions d’intimitat.

• Aferrament desorganitzat

N’hi ha que interpreten l’aferrament desorganitzat com una manca total d’aferrament.

Però també sol dir-se que està conformat per una barreja de trets d’aferrament ansiós i aferrament evitatiu.

La veritat és que els nens/es, en aquest cas, es caracteritzen per manifestar comportaments inadequats i contradictoris. Solen tenir baixa autoestima, moltes inseguretats i sentiment de culpa. També presenten una hipervigilància i una alta reactivitat, cosa que els pot fer ser explosius.

Pel que fa als cuidadors/es, en general, han tingut conductes insegures, violentes o negligents envers els seus petits com, per exemple, l’abandó primerenc, el maltractament físic o han patit algun trastorn psicopatològic. L’adult deixa de ser una figura de protecció per al nen i es converteix en el causant de la por.

Els nens que desenvolupen aferrament desorganitzat poden manifestar conductes explosives, reaccions impulsives, destrucció d’objectes o joguines i dificultats per relacionar-se amb els cuidadors o altres persones.

La dificultat a l’hora de gestionar les vostres emocions els porta a tenir desbordaments emocionals i presentar dificultats o impossibilitats d’expressar adequadament les vostres emocions evitant situacions d’intimitat.

D’adults és comú que pateixin alts nivells d’ira o frustració, no aconsegueixin sentir-se estimats o mantinguin constantment relacions conflictives o fins i tot desenvolupin trastorns de personalitat.

Com identificar el tipus d’aferrament?

Si bé John Bowlby va realitzar aportacions sòlides i súper importants amb la seva “teoria de l’aferrament”, va ser Mary Ainsworth qui prèviament va elaborar la primera tècnica per a l’avaluació de l’aferrament en nens que va anomenar “Situació estranya”.

Aquesta tècnica ha estat utilitzada per la psicologia del desenvolupament per identificar el tipus d’aferrament de nens/es a partir dels 12 mesos.

S’estudia en condicions de laboratori el comportament del petit/a respecte a les interaccions del cuidador/a principal i un adult/a estrany.

El procediment consisteix en 8 episodis daproximadament 3 minuts:

• Mare, nadó i experimentador: l’observador/a introdueix la mare i el nadó en una sala amb joguines. Dura uns 30 segons.
• Mare i nadó: el nadó explora la sala i les joguines. La mare no participa en aquesta activitat.
• Estrany, mare i fill/a: ingressa a la sala una persona desconeguda. Durant el primer minut roman en silenci. Després, al segon minut, conversa amb la mare. En començar el tercer minut, la persona estranya comença a acostar-se al nadó.
• La mare deixa el seu bebè amb l’estrany, tot sol: la mare se separa del nadó abandonant la sala.
• La mare torna i l’estrany se’n va: es produeix el retrobament entre la mare i el nadó. La mare ho saluda, ho reconforta i intenta que el nadó torni a jugar.
• La mare se’n va: es produeix una segona fase de separació.
• Torna l´estrany: ingressa a la sala l´estrany intentant interactuar amb el nadó.
• Torna la mare i se’n va l’estrany: segon retrobament entre la mare i el nadó. L’agafa als braços i l’estrany abandona la sala.

Gràcies a l’anàlisi del que passa en aquests episodis es va aconseguir classificar els diferents estils d’aferrament en els nens.

Compartim a continuació un enllaç perquè pugueu visualitzar millor de què es tracta: https://www.youtube.com/watch?v=qaXcjExnhbM&t=2s

Funcions de l’aferrament

«Els bebès humans, com els d’altres espècies, estan preprogramats per desenvolupar-se de manera socialment cooperativa. Si ho fan o no depèn en gran manera de com són tractats». John Bowlby

Per què és important l’aferrament en edats primerenques?

– Les experiències relacionals primerenques influeixen en el funcionament interpersonal al llarg de tota la vida.

– Segons Bowlby, la relació d’aferrament és un mecanisme evolutiu que permet augmentar la probabilitat de supervivència i èxit reproductiu.

– La recerca de la proximitat amb la figura d’aferrament és un repertori biològicament organitzat del nen/a per assegurar-ne la protecció i la cura.

– El nen utilitza la figura de l’aferrament com a base segura per explorar ambients o experiències no familiars, segons Ainsworth.

– La nena o el nen recorrerà a una figura d’aferrament davant de situacions de perill o alarma, per tal de sentir-se segura/o.

– L’aferrament ajuda a desenvolupar i consolidar el cervell del nadó.

– L’aferrament permet conèixer el món i sentir seguretat i coherència respecte d’un mateix i de tot allò que ens envolta.

– La capacitat de regulació interna (emocional) dependrà en gran part del tipus d’aferrament que hi hagi

– L’habilitat de crear una visió sòlida i estructurada de nosaltres mateixos està vinculada a l’aferrament que haguem transitat.

Trastorns de l’aferrament

L’aferrament en si no és una cosa patològica (com circula moltes vegades a l’imaginari social).

L’aferrament es manifesta com una resposta adaptativa a diferents contextos i persones que hem tingut durant la infància. A l’edat adulta això ressorgeix amb diferents tipus de perfils de personalitat.

Ara bé, els trastorns d’aferrament apareixen quan el nen afronta situacions traumàtiques o quan els cuidadors principals (figures d’aferrament) són poc consistents o negligents.

En aquestes situacions determinades (maltractaments, abusos, manca de cures, etc.) l’aferrament es construeix com a font de trauma o com un aferrament insegur (desorganitzat, evitatiu o ansiós ambivalent).

Vida adulta i traumes d’aferrament

És important aclarir que més enllà de l’aferrament hi ha altres factors (experiències, genètica, societat, cultura, ambient, etc.) que incideixen en el desenvolupament.

El tipus de personalitat ja conformada a la vida adulta es dóna com a resultat de la interacció i integració d’aquestes variables i no està supeditat únicament al tipus d’aferrament que s’hagi vivenciat i construït durant la infància.

A més, pot passar també que el nen/a estableixi un aferrament segur amb la seva mare, per exemple, i d’altra banda un aferrament evitatiu amb el seu pare.

Dit això, podem concloure que algunes de les afectacions pels trastorns d’aferrament són:

• Dissociació
• Dependència emocional
• Dificultats o incapacitat per a auto regular-se o auto calmar-se
• Evitació d’enllaços propers
• Visió del món com a perillós o massa segur
• Por a l’abandó
• Visió distorsionada dels altres (com agressors, perillosos, manipuladors)
• Visió distorsionada d’un mateix (incapaç, dolent, perillós, víctima, insegur)
• Conductes de protesta (especialment quan se sent que l’enllaç corre perill): plorar, suplicar, agredir
• Dificultats per vincular-se amb parelles (cercar aprovació o verificar constantment ser estimats, evitar-les o sentir-se atrapats, posar-los a prova)
• Dificultat per abordar o resoldre duels
• Baixa tolerància a la frustració oa sensacions corporals
• Vincular-se emocionalment amb cert tipus de persones perjudicials o tòxiques
• Involucrar-se en experiències nocives o perilloses
• Desorganització del concepte del jo
• Trastorns de la personalitat
• Incapacitat o dificultat per pensar sobre un mateix o sobre els altres
• Incapacitat o dificultat de mentalització (pensar sobre un mateix o sobre els altres, elucubrar sobre motius inexistents, etc.)
• Ciertos tipos de depresión

No obstant això, el fet d’haver vivenciat un determinat tipus d’aferrament no ha de condicionar-nos a vincular-nos d’una manera determinada per sempre.

Un dels nostres grans referents, Daniel Siegel (Neuròleg i director del Center for Human Development) sosté que mentre siguem capaços de mantenir relacions interpersonals la ment es pot continuar desenvolupant durant tota la vida.

«A mesura que els pares adquireixen més consciència i cada vegada són més sans emocionalment, els seus fills cullen els fruits i també ells avancen cap a la salut. Això significa que integrar i cultivar el teu propi cervell és un dels regals més afectuosos i generosos que pots oferir als teus fills.» Daniel Siegel

Les transformacions dels models mentals interiors de l’aferrament poden ser possibles amb un cervell que estigui permeable al canvi com a resposta a l’experiència.

A pesar de los rastros que pudo haber dejado un apego no seguro en la vida adulta, existen tratamientos que nos ayudan a crear vínculos más saludables y beneficiosos. Los mismos ayudan a modificar ciertas creencias o esquemas mentales y a reaprender a observar el entorno e interpretar la realidad.

Claus per a un Aferrament Segur

Rafael Guerrero (psicòleg, professor de la Facultat d’Educació de la Universitat Complutense, director de Darwin Psicòlegs i expert en TDAH) proposa dos pilars, que són els més importants d’un aferrament segur:

1. Seguretat, protecció i intimitat: Ensenyar als nens/es a acudir a nosaltres (mare/pare/cuidador i també docents, professionals, etc.) quan tinguin una problemàtica, i per això és imprescindible oferir-los contextos de seguretat.
2. Fomentar l’autonomia: Consisteix a deixar-los explorar i tafanejar, per tal que puguin valdre’s de si mateixos. La idea d’aquest punt no és empènyer-los sinó acompanyar-los, animant-los a fer els seus propis passos.

“L’aferrament segur facilita el context adequat per aprendre molts aspectes de la vida i, entre ells, la regulació de les emocions”. Rafael Guerrero

Per seguir aprenent de les seves investigacions i sabers, compartim a continuació entrevistes a Rafael Guerrero, sobre “Emocions, aferrament segur i adolescència”:

I com va dir Goethe «Només hi ha dos llegats duradors que podem deixar per als nostres fills. Un d’aquests són arrels, l’altre, ales.»

El Llibre Blanc de l’Atenció Primerenca (document realitzat per la Federació Estatal d’Associacions de Professionals d’Atenció Primerenca), una de les obres bàsiques de referència de l’Atenció Primerenca a Espanya, la defineix com:

«El conjunt d’intervencions dirigides a la població infantil de 0 a 6 anys, a la família ia l’entorn que tenen com a objectiu donar resposta al més aviat possible a les necessitats transitòries o permanents que presenten els nens amb trastorns en el desenvolupament o que tenen risc de patir-ho.»

Aquestes intervencions han de considerar la globalitat del nen i han de ser planificades per un equip d’orientació interdisciplinar professional.

Un equip d’atenció primerenca ha d’estar compost per almenys 3 professionals amb formació en psicologia, logopèdia i fisioteràpia. Tots ells han de tenir formació específica en desenvolupament infantil i atenció primerenca.”

Atenció Primerenca: Principis bàsics

A l’Atenció Primerenca es contemplen sis principis bàsics:

1. Diàleg, integració i participació: per a un desenvolupament correcte de la intervenció, cal poder integrar la família, l’escola i l’entorn social del nen o la nena.

És imprescindible l’obertura al diàleg, la informació i la participació de la família mantenint-la informada de totes les decisions que s’hagin de prendre. També és important fomentar que expressin les seves inquietuds, necessitats o sentiments.

• Gratuïtat, universalitat i igualtat d’oportunitats, responsabilitat pública: l’atenció primerenca s’ha de poder oferir de manera gratuïta i assegurar la integració necessària al medi evitant situacions de marginalitat o discriminació.
• Interdisciplinarietat i alta qualificació professional: si bé l’equip de treball ha d’estar compost per professionals de diferents disciplines és molt important que tingui una especialització específica a l’àrea de l’atenció primerenca.
• Coordinació: a fi de mantenir un flux eficient d’informació per a l’òptim desenvolupament de la intervenció, és imprescindible comptar amb una clara i eficient coordinació entre tots els sectors que envolten el nen o la nena: escola, centres privats, família, centres públics, etc.
• Descentralització: cal incloure l’atenció primerenca a serveis de salut d’atenció primària, escoles, serveis socials, etc. per tal de propiciar un sistema organitzat que garanteixi les diferents necessitats que pugui presentar una família.
• Sectorització: té a veure amb la necessitat de limitar el camp dactuació.

Quan anar a un Centre d’Atenció Primerenca?

L’Atenció Primerenca és un servei que s’ocupa de prevenir, diagnosticar i tractar nens i nenes en edats compreses entre zero i sis anys amb necessitats especials.

Hi ha diverses demandes i és per això que també hi ha una gran varietat de professionals de diverses àrees que treballen en equips d’atenció primerenca.

Entre ells: logopedes, psicòlegs, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, etc.

Quines són les necessitats especials d’aquests infants que requereixen el servei d’atenció primerenca?

Per donar alguns exemples (perquè poden ser múltiples), podrien ser nens prematurs o de baix pes, nens amb algun tipus de deficiència sensorial, nens amb alguna síndrome o retard maduratiu, nens que presentin algun tipus de trastorn en el desenvolupament, entre d’altres.

Algunes recomanacions que cal tenir en compte per a l’estimulació primerenca són:

• Metodologia lúdica: l’aprenentatge a través del joc és molt més ric, integral i ràpid. A més, el factor diversió és crucial perquè els nens i nenes incorporin nous coneixements.
• Individualitat: tots els nens són diferents i les necessitats també ho són. El procés és únic i particular, per la qual cosa s’ha de fer el treball d’adaptació de cada sessió segons les necessitats de cada infant.
• Entorn quotidià: és important que el treball amb el nen o nena sigui continu i perllongat, és a dir, fer ús de les situacions quotidianes per estimular-lo, acompanyar-lo i estar atent al “aquí i ara” al seu dia a dia.
• Ambient: cal tenir en compte l’elecció de l’espai a l’hora de fer les activitats d’estimulació: en quin tipus d’ambients el nen es troba còmode? i per contra: quins podrien resultar perjudicials per al seu procés?
• Descobrir: és propici deixar que les nenes o nens juguin, creuen i explorin per ells mateixos. Facilitar-los els espais lúdics no és el mateix que conduir-los.
• Materials: a més dels llibres o joguines, quins altres materials podem brindar-los perquè explorin? Segons l’edat, els infants es diverteixen molt amb elements més simples: aigua, sorra, caixes, pedres, fulles, etc.

Atenció Primerenca: Objectius

L’objectiu general de l’Atenció Primerenca és que aquells nens o nenes que tenen alguna dificultat o retard en el desenvolupament, o que segons un diagnòstic tenen risc de patir-lo, rebin la intervenció d’acord amb el tractament o la prevenció.

Alguns dels objectius més específics de l’atenció primerenca són:

• Reduir les conseqüències i els efectes de les deficiències o dèficit al seu entorn.
• Optimitzar el desenvolupament integral, és a dir, a totes les seves àrees.
• Garantir mesures dadaptació a lentorn per a les seves necessitats.
• Reduir, prevenir o minimitzar els efectes secundaris del trastorn patit o situació de risc en què es trobin.
• Brindar informació a les famílies i atendre les necessitats que presentin.
• Considerar-los com a subjectes actius de la intervenció.
• Planificar o elaborar un pla dacció dintervencions per tal de coordinar els diferents àmbits: social, familiar, educatiu i personal.

Beneficis de l’atenció primerenca

L’Atenció Primerenca aporta innombrables beneficis ia més compensa en tota mena d’habilitats cognitives, motores, socials, motores, etc.

Quins altres beneficis atorga l?estimulació primerenca?

• Fomenta l?autonomia.
• Afavoreix l?autoestima.
• Incrementa les relacions socials (atès que es treballa sobre les emocions o l’adaptació a l’entorn, des d’aprendre a treballar en equips, empatitzar, compartir, etc.).
• Motricitat fina (com la coordinació dit-ull).
• Motricitat gruixuda (accions com saltar, córrer, ballar, etc).
• Potencia la creatividad e imaginación.
• Afavoreix la memòria i la concentració.
• Coneixen nous recursos per jugar.
• Enfortiment de músculs.
• Motiva a adquirir nous coneixements.
• Augmenta la capacitat daprenentatge i anàlisi.

Impulsar l’atenció primerenca, per tal d’obtenir un diagnòstic a temps és imprescindible per fer un tractament i no córrer el risc de generar complicacions en el futur.

Nivells d’intervenció en atenció primerenca

Segons el Llibre Blanc, els nivells de possible participació d’atenció primerenca són:

1. Prevenció Primària: contribuint a les iniciatives adreçades a les infàncies en general, a fi d’evitar les condicions que puguin portar a l’aparició de deficiències o trastorns en el desenvolupament infantil.

Les accions són preses mitjançant:

• Un conjunt dactuacions dirigides a protegir la salut.
• Orientant a promoure el benestar dels nens i les nenes i el seu grup familiar.
• Les mesures són de caràcter universal per tal d’arribar a tota la població.

Comprèn els drets següents:

• Assistència sanitària
• Permís per maternitat o situacions d’acolliment o adopció
• Drets que garanteix la Llei de Conciliació de la Vida Familiar i Laboral

1. Prevenció Secundària: formant part dels programes sanitaris, socials i educatius orientats a grups de risc.

S’enfoca en la detecció i el diagnòstic precoç dels trastorns en el desenvolupament i situacions de risc.

S’instrumenta mitjançant programes especials dirigits a grups en situacions de risc, com ara cromosomopaties, deteccions precoces de malalties metabòliques, singlot acusic, etc, a:

• Nens prematurs de menys de 32 setmanes o de menys de 1500kg
• Xiquets prematurs de menys de 32 setmanes o de menys de 1500kgaDones gestants adolescents menors de 18 anys
• Dones gestants a partir dels 35 anys

1. Prevenció Terciària: mitjançant la intervenció de nens i nenes amb problemes o trastorns del desenvolupament i les seves famílies.

En esta área los servicios especializados de Atención Temprana asumen la máxima responsabilidad.

Refereix al conjunt d’accions a prendre, un cop diagnosticada una malaltia o problema de salut, per tal de minimitzar-ne les conseqüències o seqüeles.

Àmbits de l’Atenció Primerenca

Atenció Primerenca a l’Àmbit Sanitari:

• Prevenció Primària: els agents encarregats d’aquests àmbits són els serveis de salut comunitària, atenció primària, serveis d’obstetrícia i pediatria, entre d’altres.

L’objectiu és evitar que certes condicions no desitjables puguin portar a l’aparició d’algun tipus de trastorn en el desenvolupament mitjançant programes de planificació familiar, atenció a l’embaràs, vacunació, etc.

• Prevenció Secundària: els professionals que treballen en aquests àmbits són Obstetres, Matrones, Genetistes. Els agents són els serveis de salut comunitària, atenció primària, serveis d’obstetrícia i pediatria.

L’objectiu és la detecció i el diagnòstic precoç de trastorns, malalties o situacions de risc. Es realitza mitjançant programes de seguiment de nens amb alt risc a desenvolupar trastorns neuropsicosensorials, o programes de prevenció cap a nens que presenten una patologia diagnosticada, per tal que no pateixin complicacions.

• Prevenció Terciària: els professionals de la salut que participen en aquest àmbit són Pediatres, Neuropediatres, Rehabilitadors, Fisioterapeutes, Psiquiatres, Psicòlegs, Oftalmòlegs, etc.

L’objectiu és dur a terme un pla d’actuacions dirigides a posar remei a problemes de desenvolupament ja diagnosticats.

Atenció Primerenca a l’Àmbits de Serveis Socials:

• Prevenció Primària: són els serveis socials els que formen part d’aquests àmbits. L’objectiu és prevenir situacions d’exclusió social i maltractaments a nens i nenes.
• Prevenció Secundària: els Serveis Socials s’encarreguen de detectar factors de risc social per al desenvolupament infantil, com ara drogues, situacions marginals, baixos ingressos econòmics, etc.
• Prevenció Terciària: els Serveis socials tenen com a objectiu fer intervencions per tal de facilitar la socialització de nens i nenes.

Atenció Primerenca a l’Àmbit Educatiu:

• Prevenir i compensar: les conseqüències negatives producte de deficiències o dentorns socioculturals de risc.
• Educar: té a veure amb l’estimulació conscient, intencional i planificada a cada etapa madurativa respectant el curs natural del desenvolupament.
• Integrar: garantir, mitjançant la interacció i la integració, el principi d’atenció a la diversitat.

Treballar l’atenció primerenca juntament amb les famílies

El rol de les famílies en el treball de l’atenció primerenca és vital per millorar la qualitat de vida dels nens amb problemes de desenvolupament. Els pares són considerats participants actius dins del procés rehabilitador i educatiu dels fills. Per això, els professionals els han dincorporar a làmbit dactuació.

Entre els professionals hi ha un acord de 3 models destinats al tracte amb les famílies:

1. Model psicoterapèutic: Es tracta de fer psicoteràpia amb els pares per afrontar el fet que el seu nen hagi nascut amb problemes de desenvolupament.
2. Model de formació de pares: Els pares han d’aprendre determinades habilitats per treballar a casa sota l’orientació d’un professional.
3. Models de col·laboració amb els pares: Apunta a una continua col·laboració amb els professionals a futur.

Val la pena esmentar que després, a la pràctica actual, aquests models es barregen juntament amb diverses postures professionals generant una pluralitat de visions.

Per què treballar amb les famílies?

Són els membres de la família els qui interactuen des del naixement amb el nen/a. Són ells els qui cuiden, alimenten, li parlen, porten de passeig etc. sent la família el seu àmbit social i cultural.

És per això que els professionals són els que fan la feina amb ells de manera individual o en grups petits. Això és perquè entenen la importància de brindar-los recursos a les famílies i integrar-les a l’equip de treball.

Components del model de treball d’atenció primerenca centrat a la família:

Aquest model de treball gira el focus centrat en “l’individu amb problemes” a la unitat familiar.

És important comprendre en profunditat la unitat familiar amb què es treballarà. Això implica tenir en compte com els membres de la família s’influeixen mútuament, es recolzen, tenen els valors i la cultura. Alhora, la família no és estàtica ja que pot canviar en la seva composició.

Per treballar adequadament juntament amb les famílies és important conèixer les seves fortaleses i com s’enfronta a l’adversitat. El professional ha de promoure una relació de col·laboració amb la família, brindar-li nous recursos i ser sensible davant la situació que travessa aquesta.

En aquest model dintervenció hi ha 4 components que el conformen:

• Identificar les necessitats de les famílies
• Identificar els punts forts i els recursos de les famílies
• Identificar fonts de suport
• Capacitar i habilitar les famílies

Finalment, és molt important la feina que fa el professional sobre l’enllaç que estableix amb les famílies. Aquest ha de basar-se en col·laboració, repartiment de responsabilitats i cooperació.

Per establir aquesta relació de cooperació és important desenvolupar actituds, valors i habilitats que propiciïn aquest tipus d’interacció. Les mateixes són:

• Compromís
• Respecte
• Comunicació efectiva
• Igualtat
• Confiança
• Competència professional

Parlem de problemes de conducta quan es manifesten de manera persistent i continuada en el temps formes inadequades, no comunes, o inesperades de comportar-se i procedir. Aquests problemes de conducta poden estar presents en persones de qualsevol rang d’edat, davant dels altres i del seu entorn.

Els problemes de conducta són freqüents a molts nens i nenes. En la seva quotidianitat i al llarg del seu desenvolupament, és comú que presentin canvis en el comportament.

Això té a veure amb la conformació pròpia de la seva personalitat: la manera de vincular-se amb l’altre i la recerca de la pròpia identitat en la mesura que es desenvolupen.

Els canvis de conducta en nens o adolescents són comuns i esperables. Però això no vol dir que aquestes manifestacions siguin sempre saludables.

Quan detectem problemes de conducta, com persones adultes responsables, cuidadores, professionals de la salut i educadors hem de romandre atents.

Per què?

Perquè de vegades aquests canvis de conducta, sobretot aquells imprevisibles, poden estar representant un símptoma d’una mica més. Algun tipus de trastorn (lleu, moderat o greu) podria estar encobrint-se en aquests canvis de comportament.

En aquestes ocasions sempre és recomanable fer una consulta amb algun professional de la salut mental.

Quins són els Problemes de Conducta en nens?

Els problemes de conducta en els nens i nenes generalment no tenen un origen únic.

Les causes poden ser diverses i variades:

• Genètiques i orgàniques: factors genètics hereditaris, particularitat psicofísica a causa d’altres causes com ara malalties, accidents, etc.
• Ambientals: nivell socioeconòmic, context, entorn social i cultural, etc.
• Familiars: models parentals, estats emocionals de mare, pare o persona a càrrec, afectivitat, estils educatius, etc.

La interacció d‟aquestes tres àrees: condicions ambientals, variables orgàniques o genètiques i contextos familiars, configuren experiències d‟aprenentatge. Així com també actituds i maneres de pensar originant com a resultat, diferents maneres de comportament.

Els problemes de conducta més freqüents en la infància poden manifestar-se mitjançant:

• La Desobediència és un dels comportaments més freqüents, i les causes poden ser moltes:
• Nens que tenen baixa tolerància a la frustració. Generalment presenten estats ansiosos per aconseguir allò que desitgen de forma immediata.
• Persones adultes que etiqueten els nens i nenes amb termes negatius, com “ets dolent”, “et portes malament”, “no saps fer les coses bé”, etc.
• Portar-se malament és un recurs de nens o nenes que desitgen (o necessiten!) cridar latenció dels seus pares, mares o cuidadors.
• La desobediència de vegades és una resposta a una educació molt autoritària.
• Contradiccions entre mares, pares o cuidadors pel que fa a leducació. Incongruència, manca d’acords, o pautes confuses a l’hora de comunicar alguna cosa als nens (ja sigui positiu com a negatiu).
• Prometre alguna cosa (ja sigui recompensa o algun tipus de renyada) que després no es porti a la pràctica.
• Les Rabietas també són manifestacions comunes en la infància. Tenen a veure amb expressions exacerbades per tal de mostrar incomoditat o enuig.

Es troba associat a una manera d’actuar particular, per obtenir allò que desitgen i no els és donat, de manera immediata. O per contra, desfer-se d’alguna situació en què no es troben a gust.

Les rebequeries són conductes habituals en nens del voltant dos o tres anys però també és esperable que vagin desapareixent, progressivament, en la mesura que vagin creixent.

Quan aquest tipus de comportament persisteix en el temps cal revisar la manera com els adults responsables de la seva cura estan educant el nen.

• El Negativisme fa referència a aquells nens que constantment diuen que “no”. Els negativistes mostren una posició d’oposició però sense trets agressius.

La negació és una manera d’evadir allò en què no es volen involucrar o cridar l’atenció dels seus pares. Les causes poden ser múltiples i és important detectar a temps aquest tipus de comportament après. Així es podrà aprofundir en les possibles raons i evitar que s’accentuï i causi trastorns més grans a posteriori.

• L’Agressivitat en la infància sol manifestar-se de diferents maneres, ja sigui físicament (enganxar, expulsar, estirar els cabells, mossegar, etc.), com verbal (burles, ofenses, etc.). Les causes són innombrables, però entre algunes podem destacar:
• Aprenentatges violents de comportament (a través de programes televisius, jocs, etc.).
• Manca de comunicació amb les seves mares, pares o cuidadors.
• Problemes en les relacions familiars o parentals.
• Trastorns a la salut física o mental.
• Baixa tolerància a la frustració.

Els problemes de conducta, com hem vist, són diversos i poden ser deguts a múltiples factors.

És imprescindible en qualsevol cas romandre atents com a persones adultes responsables de la seva cura i observar si algun d’aquests comportaments se sosté de manera persistent en el temps.

Cal que, si és detectat, es faci una consulta amb algun professional de la salut per tal d’identificar l’origen i tractar-lo.

Problemes de conducta: Com es tracten?

Si els problemes de conducta persisteixen en el temps, podem parlar d’un trastorn de conducta.

Parlem de trastorn de conducta quan es manifesta algun comportament agressiu cap a persones, animals o objectes. Quan es violen els drets d’un altre, s’incompleixen normes socials o es transgredeixen límits de manera greu.

Quan el problema de conducta no és considerat clínic, en general, es treballa amb les famílies on el terapeuta els orienta brindant pautes sobre com acompanyar, guiar i educar el nen o nena en qüestió.

En canvi, si hi hagués un trastorn de la conducta, el psicòleg o psiquiatre treballarà directament amb el nen, a més d’acompanyar les famílies, orientant-les.

Per tractar qualsevol tipus de problema, sigui lleu, greu o moderat, és important la detecció primerenca.

Si existís un problema de conducta en nens i nenes preescolars, si no és tractat a temps, el més probable és que amb el pas del temps es corri el risc que es transformi en algun trastorn de conducta. Aquest pot emergir de forma abrupta en qualsevol etapa vital (edat escolar, adolescència o adultesa).

Avui dia hi ha diferents tipus de teràpies dutes a terme per professionals de la salut especialitzats en infantesa o adolescència.

Problemes de conducta en adolescents

Alguns dels problemes de conducta més freqüents en adolescents, i als quals hem de romandre atents són:

• Problemes a l’hora de vincular-se i/o relacionar-se amb pares o germans.
• Irresponsabilitat
• Consums problemàtics: drogues, internet, dietes, etc.
• Violació o transgressió de regles.
• Agressions a persones o animals.
• Destrucció dobjectes o espais.

Els problemes de conducta en els adolescents potser són una mica més complexos d’abordar. Això no vol dir que la teràpia pugui resultar ineficient, tot al contrari!

El desafiament com a mares o pares, en aquest cas, és poder generar lespai adequat, de confiança i seguretat perquè ells puguin expressar-se i confiar.

Adolescència i canvis

L’adolescència es caracteritza per una etapa de grans canvis: físics (hormonals, augment de pes o talla, etc.), psicològics (inquietuds o emocions noves o contradictòries, necessitat d’independitzar-se o sentir-se part d’algun grup de pertinença), socials (canvi d’interessos, enamorament, elecció d’assignatures i de carrera professional, etc.).

En general, i per l’etapa mateixa de desenvolupament que es travessen, els adolescents solen sentir que “el món està contra ells”. La majoria de vegades són força reticents a realitzar un tractament terapèutic.

És per això que les famílies són les que moltes vegades fan el primer pas de consulta amb algun professional.

Igual que en la infància, els trastorns o problemes de conducta poden ser deguts a múltiples causes.

Potser en aquesta instància, si existís prèviament algun tipus de patologia no tractada, es pugui intensificar la simptomatologia.

El que anteriorment es podia arribar a justificar com alguna alteració de comportament ara quedarà més exposat, i la necessitat de ser abordat des de l’àmbit terapèutic corresponent es farà evident.

Les teràpies per a adolescents poden ser abordades, com en tot espai terapèutic, de diverses formes.

El treball del professional de la salut s’orientarà cap a l’adolescent, brindant a més eines a pares o mares, perquè l’evolució sigui acompanyada de manera integral i puguin reforçar a casa allò que es treballa a la sessió de teràpia.

Hi ha, a més, diferents disciplines com ara el Ioga o el Mindfulness, que poden aportar eines de meditació i respiració molt interessants.

Complementar les teràpies incloent aquest tipus d’eines que ajuden a baixar l’ansietat, detectar emocions i poder expressar-se de manera saludable, sempre és recomanable.

Quins són els problemes de conducta en adults?

Els problemes de conducta o trastorns en el comportament no discriminen edats. Totes les persones, en qualsevol etapa vital, els podem patir.

Com hem esmentat abans, com més aviat millor es detectin i la persona pugui tractar-se millor. Comptarà així amb més recursos per afrontar els obstacles i gestionar les situacions conflictives de manera més saludable.

Alguns problemes de conducta més freqüents en els adults són:

• Problemes de personalitat:
• Dificultats per adaptar-se a lentorn.
• Estableixen relacions conflictives.
• Presenten signes d’inestabilitat emocional.
• Baixa tolerància a la frustració.
• Dificultats per adaptar-se a canvis sobtats o situacions que generin tensió.
• Baixa autoestima.
• Percepció distorsionada de si mateixos.
• Pensaments negatius respecte del món o de les persones que els envolten.

• Consums problemàtics i conductes addictives:
• Comportaments agressius o violents.
• Mentides
• Relacions familiars conflictives o disfuncionals.
• Dificultats de relacionar-se amb els caps o superiors.
• Disminució del rendiment laboral.
• Dificultat de concentració.

• Alteracions de conducta en la capacitat intel·lectual
• Danys físics cap a un mateix (Autolesions).
• Agressivitat o violència envers altres.
• Destrucció dobjectes o espais.
• Retraimiento
• Manca d’atenció.
• Impulsividad
• Hiperactivitat
• Conductes sexuals inadequades.
• Conductes socials inadequades.

En trets generals, els detallats abans són alguns indicis que hem de tenir en compte a l’hora de detectar algun trastorn de conducta en un mateix o en un altre.

Per descomptat que no sempre aquest tipus de manifestacions implica la condició necessària d’estar patint algun tipus de trastorn. Però sí que és important poder observar i romandre atents i oberts a l’escolta permetent que l’altre s’expressi.

Tractar els trastorns de conducta a la Teràpia Cognitiu-Conductual

Per començar, primer cal registrar aquelles conductes atípiques. Això pot ser realitzat pels mateixos pares plasmant en un paper quins són els problemes i les conductes disruptives que van succeint al llarg del dia.

En dicho registro es importante mencionar:

• Com és la conducta anòmala registrada.
• La intensitat i freqüència de la mateixa.
• Relació dels símptomes amb lentorn.
• Desenvolupament dels mateixos al llarg del temps.

Un cop identificats els problemes de conducta aquests es tracten a través de diverses tècniques.

Algunes de les tècniques per augmentar els comportaments positius són:

Economia de fitxes: En un calendari es registren aquelles conductes positives del nen mitjançant un senyal, marca, adhesiu, etc. Quan s’aconsegueixen una determinada quantitat de senyals se li atorga un premi acordat prèviament.

Contracte de contingències: L’objectiu és augmentar conductes positives que actualment no succeeixen. Per fer-ho, s’utilitza un reforçador positiu de gran importància per al nen. S’estableix un contracte entre els pares o professors i el nen establint allò que aquest aconsegueix realitzant la conducta positiva.

Tècniques de reforçament: Es tracta de comunicar afalacs quan el nen realitza un comportament positiu.

Algunes tècniques per eliminar problemes de comportament són:

Extinció: En aquesta tècnica es tracta d’ignorar aquelles conductes inadequades que faci el nen. Al començament d’utilitzar aquesta tècnica pot succeir que el nen augmenti encara més el mal comportament ja que cerca cridar l’atenció mitjançant aquest. D’això se’n diu “esclat d’extinció”. Si aquest comportament continua sent ignorat el mateix anirà disminuint ja que no provoca lobjectiu buscat de cridar latenció.

Correcció verbal: Cal fer una comunicació verbal en positiu. Per exemple: en comptes de dir “no cridis al teu amic” dir “Parla-li bé al teu amic”. Això permet que el “no” sigui utilitzat per a ocasions més greus.

Com hem vist, els problemes de conducta són comuns i poden aparèixer a qualsevol etapa del desenvolupament vital de la persona. El més important és detectar-los a temps i demanar ajuda professional en cas que la conducta no desaparegui amb el temps o per contra augmenti i interfereixi en la vida de la persona que els presenta i en els seus familiars i entorns més immediats. Com a pares, cuidadors i/o tutors hem d’estar alerta davant de qualsevol canvi de comportament que mostri el nostre fill o adolescent i així evitar que un mal comportament derivi en un problema més greu i difícil de tractar.

Abans de parlar sobre les emocions bàsiques, primer és important comprendre què són les emocions. En principi, podem dir que les emocions són reaccions psicofisiològiques.

Però a què reaccionem?

Els éssers humans vivenciem diferents tipus de respostes (emocions) en la nostra manera d’adaptar-nos al món que ens envolta.

Cada cop que percebem objectes, llocs, persones, records, etc. manifestem com a resposta algun tipus d’emoció.

L’emoció també és una forma de comunicació que a més és comú a totes les espècies.

El llenguatge del cos, compost per expressions i emocions, existeix des de les primeres societats primitives fins avui. Ens ha servit per vincular-nos i comunicar: perill, gana, dolor, alegria, etc.

Com a resultat de les emocions sorgeixen els sentiments. Aquests es refereixen a un estat d’ànim i són més duradors en el temps.

¿Cuáles son las emociones básicas?

Si bé hi ha discrepàncies entre autors quant a la selecció i classificació de les emocions bàsiques, prendrem com a referència la teoria de Paul Ekman (psicòleg, doctor en filosofia, sociòleg, antropòleg, entre altres coses més). Ha estat pioner al camp d’estudi de les emocions i expressions facials. És considerat, a més, com un dels cent psicòlegs més destacats del segle anterior (SXX).

Ekman, juntament amb el seu grup de col·laboradors, van proposar patrons per a sis emocions, que són universals i biològicament bàsiques en qualsevol tipus de cultures.

Les emocions bàsiques, segons aquest autor, podrien catalogar-se de la manera següent:

SORPRESA – FÀS – TRISTESA – IRA – POR – ALEGRIA/FELICITAT

Aquestes emocions poden variar en intensitat, i també es poden combinar entre si, generant emocions més complexes i matisades: emocions secundàries.

Sorpresa: és una reacció espontània, ocasionada per algun succés imprevist, nou o estrany. Es tracta d’una emoció neutra, que pot esdevenir una nova emoció (ja sigui positiva com a negativa) segons l’estímul, el context i la situació en què ens trobem.

És l’emoció més fugaç, ja que s’expressa i desapareix amb molta rapidesa.

Alhora, la gestualitat que provoca és característica i instintiva. Un sinònim podria ser sorpresa o desconcert.

Afavoreix l’atenció, la curiositat i l’interès ajudant-nos a comprendre alguna cosa inèdita (allò que emergeix), ja que hem de buscar noves respostes davant del que és desconegut.

Fàstic: no només és una reacció bàsica, sinó que a més, necessària i adaptativa. Si no sentíssim fàstic, correríem perill de mort, per exemple, en menjar algun aliment en mal estat. La resposta a l’estímul que ens provoca aquesta reacció és similar en tots els éssers humans: gestualment solem arrugar el nas i aixecar el llavi superior, però també podem manifestar-lo mitjançant nàusees, vòmits, suors, etc.

Un sinònim podria ser desagrat o rebuig a algú o alguna cosa.

Tristesa: és un tipus de dolor emocional o estat afectiu que provoca un decaïment general. S’expressa generalment mitjançant el plor, decaïment, manca de gana, etc. Si la tristesa és molt profunda i sostinguda, pot desembocar a algun tipus de depressió. Les causes poden ser diverses i subjectives. La seva manifestació està associada a l’incompliment de les nostres expectatives, a la baixa autoestima, o quan empatitzem amb el patiment d’algun altre, etc.

Un sinònim podria ser la pena o l’angoixa.

Ira: és una emoció que l’expressem a través de la irritabilitat o el ressentiment i pot ocasionar-nos, segons el grau i la freqüència, diferents conseqüències mentals o físiques. La manifestació d’aquesta emoció es reflecteix al nostre cos a través de l’augment del ritme cardíac, la pressió i els nivells d’adrenalina. La ira és una resposta necessària (en la seva dosi justa i justificada) que ha desenvolupat l’ésser humà davant del perill: atacant o fugint.

Sinònims daquesta emoció podria ser ràbia, enuig, còlera o fúria.

Alegria: gràcies a aquesta emoció bàsica, alliberem les hormones de la felicitat com les endorfines, la serotonina o la dopamina. És una sensació plaent o amistosa de satisfacció, davant d’una persona o cosa, de durada limitada. Es manifesta corporalment a través de riure, de l’augment de la freqüència cardíaca, impulsant-nos generalment a l’acció.

Un sinònim de la joia podria ser la felicitat.

Por: és una emoció bàsica que es manifesta tant en animals com en éssers humans. Es caracteritza per una percepció d’amenaça o de perill real o imaginari, en temps passat, present o futur. Provoca una sensació desagradable d´inseguretat que pot ser lleu, moderada o molt intensa.

Sentir por (de manera equilibrada i justificada), és necessari per sobreviure, en cas contrari seria impossible prendre consciència del risc. Però l’emoció desmesurada o irracional pot esdevenir pànic o ansietat. El cervell no distingeix la por fundada de l’imaginari i provoca reaccions físiques com palpitacions, sudoració, tremolors, etc.

Alguns dels sinònims de la por podrien ser: ensurt, fòbia, pànic o terror.

Emociones básicas: características

Les principals característiques de les emocions en els éssers humans són:

• Podeu identificar-vos per algun tipus d’expressió física determinada (gestual o corporal).
• Són universals.
• Condueixen a una acció característica de la pròpia emoció.
• Es manifesten des del naixement.
• Perduren durant tota la vida.
• Són contagioses (per exemple: veure una persona riure, probablement ens faci riure).
• Provoquen una reacció biològica involuntària a l’organisme.

Quines funcions compleixen les emocions a la nostra vida?

La majoria de les persones (o almenys les que no pateixen algun trastorn o dificultat específica), podem identificar les nostres pròpies emocions. Podem registrar quin tipus d’emoció emergeix en alguna situació determinada i de quina manera ens afecta.

Així mateix, en interactuar amb altres persones o simplement en observar-les també podem comprendre quin tipus d’emoció estan vivenciant.

Som capaços de verbalitzar-les, així com de comprendre per què estem sentint tal o quina emoció (en certs casos més complexos, amb l’ajuda o guia del nostre entorn o d’algun terapeuta).

Però, per què serveixen les emocions bàsiques? Quina funció compleixen?

Si bé cada emoció té el seu propi propòsit també és cert que el context en què estiguem implicats en aquest moment, assumirà un rol fonamental a l’hora que les nostres respostes/emocions es manifestin.

Per exemple, una persona pot estar estudiant per a un examen molt important en un lloc tranquil. Si de cop i volta comencés a sonar algun soroll fort i constant (martellades d’algun veí) ​​dispersant la seva atenció, probablement aquesta persona es veuria afectada, almenys momentàniament, per alguna emoció semblant a l’enuig o la ira.

Tot i això, podem dir que les emocions ens acompanyen al llarg de tota la vida i tenen funcions molt importants:

• Ens protegeixen davant el perill preparant-nos per a la fugida o enfrontament (por).
• Ens condueixen a la introspecció, reintegració i reconciliació (tristesa).
• Ens aporten recursos psicofisiològics per a l’atac o la defensa (ira).
• Contribueixen a l’optimisme, pensament flexible i divergent, tendint a l’acció (alegria).
• Ens preparen per focalitzar-nos i parar atenció a allò que emergeix (sorpresa).
• Ens protegeixen davant d’allò que possiblement ens pugui contaminar (fàstic).
• Ens ajuden a reparar (culpa).
• Ens predisposen a imitar, acció important a l’àrea de l’aprenentatge (admiració).
• Ens incentiven a explorar i per tant a aprendre (curiositat).
• Ens aporten eines per trobar seguretat (control).

Emocions bàsiques en la infància

És cert que les emocions bàsiques són innates a l’ésser humà.

Totes les persones, en néixer, comencem a percebre el món i ens comuniquem amb el nostre entorn a través de les emocions.

Però què passa després en el desenvolupament?

En la mesura que creixem, anem incorporant coneixements. Anem aprenent en principi mitjançant el joc, encarregat destimular el pensament lateral o divergent. Més tard comencem a construir el nostre pensament convergent o racional quan aprenem sobre matemàtiques, ciències, o hem de memoritzar diferents tipus de textos.

Què passa amb les emocions?

Si bé hi ha pedagogies, com la Waldorf on l’abordatge de les emocions juga un paper fonamental, lamentablement, a la majoria de les institucions educatives, allò emocional passa a un segon pla.

És imprescindible que des de la infància, acompanyem i eduquem els infants en el descobriment, la identificació i el desenvolupament de les seves emocions.

D’aquesta manera, creixeran forjant una autoestima consolidada, capaços d’empatitzar amb l’altre, d’identificar els seus estats d’ànim, emocions i sentiments. Alhora, sent capaços de verbalitzar-los, de regular-los, i sobretot, de discernir per triar lliurement.

Emociones secundarias: ¿cuáles son?

Les emocions secundàries són aquelles emocions que són apreses i per tant, no les tenim des del moment que naixem. Es van adquirint a través del temps i les experiències de vida.

Les mateixes són:

• Culpa
• Gelosia
• Satisfacció
• Vergonya
• menyspreu
• Entusiasme
• Bochorno
• Complacència
• Orgull
• Plaer

¿Las emociones negativas existen?

Moltes vegades anomenem emocions negatives aquelles emocions que ens generen una sensació incòmoda i desagradable. Però aquestes emocions no són negatives, sinó que compleixen un rol important.

Aquestes emocions tenen una intenció. Es fan presents per tal de comunicar-nos alguna cosa. De certa manera, aquestes emocions “negatives” es fan presents per tal de cuidar-nos i donar-nos un avís d’alguna cosa que ens està succeint i hem de reconèixer.

Quan aquestes emocions es fan presents és important poder-les identificar i preguntar-nos. Per què s’estan fent presents? Per exemple, en un moment d’enuig preguntar-nos Per què es fa present aquest enuig? Pot ser per donar avís que hi ha alguna cosa que ens molesta, quelcom que hem de comunicar o potser establir un límit.

Solem, en molts casos, reprimir emocions “negatives” ja que aquestes són emocions difícils de transitar. Ignorar allò que sentim sol ser contraproduent i genera conseqüències tant a nivell emocional com físic. Per això és important identificar aquestes emocions, escoltar-les i aprendre a gestionar-les. D’aquesta manera, podem aconseguir que resulti més amè experimentar aquestes emocions incòmodes però importants i necessàries.

Intel·ligència emocional i la seva importància

El primer esglaó cap a la intel·ligència emocional és la consciència emocional.

Fer l’exercici quotidià d’identificar i reflexionar sobre les emocions que apareixen, prendre consciència de com ens afecten (ja sigui positiva o negativament) i fins i tot quan aquestes s’entremesclen, tornant-se confuses.

Com detectar les nostres emocions?

• Reconèixer la sensació: les emocions, en manifestar-se, provoquen una alteració al nostre cos, per exemple: la por pot generar un augment de la freqüència cardíaca, sudoració, tremolors.
• Quina mena de resposta provoca?: les emocions compleixen una funció adaptativa, i això ens condueix, en general, a un determinat tipus d’acció.
• Anomenar l’emoció primària: les sensacions o estats d’ànim provenen d’alguna emoció primària. Només cal fer-se la pregunta correcta: què estic sentint en aquest moment?
• Identificar l’emoció secundària: poder comprendre aquest tipus d’emocions més complexes requereix de paciència, aprofundiment i valentia. Es troben entrellaçades a les emocions primàries. Per exemple, la tristesa en aparença, potser aquest encobrint una emoció de frustració, ràbia o decepció.

Comprendre què és el que ens està succeint i el perquè, permet que puguem modificar els nostres comportaments i adaptar-nos millor a l’entorn. Això ens permet evolucionar forjant la nostra personalitat de manera que repercuteixi en una millor qualitat de vida.

Aprendre sempre ha calgut per créixer i poder adaptar-se, i crear! el nostre entorn.

Coneixeu quantes paraules hi ha per anomenar els diferents tipus d’emocions i sentiments? Se n’han catalogat fins a 250 paraules.

Quantes coneixes tu?

T’invito a fer l’exercici de prendre un llapis i un paper i escriure totes aquelles emocions que recordis. A continuació, te’n comparteixo algunes!

Alegria – Enuig – Tristesa – Sorpresa – Por – Fàstic – Confiança- Interès – Vergonya – Culpa – Bochorno – Menyspreu – Entusiasme – Satisfacció – Plaer – Orgull – Complacència – Generositat – Amor – Goig – Compassió – Júbil – Afecte – Esperança – Llibertat – Agrade – Amabilitat – Benevolència – Alleugeriment – ​​Empatia – Integritat – Aferrament – ​​Aprovació – Felicitat – Fermesa – Fortalesa – Autonomia – Serenitat etc!

N’hi ha alguna que no coneixies o que no se t’hagués acudit?

En Entrelazadogs trabajamos la conciencia emocional también junto a nuestros perros de terapia: su presencia ayuda a las personas a identificar y expresar lo que sienten en el momento en que ocurre, dentro de un proceso terapéutico acompañado por profesionales. Si quieres profundizar en el autoconocimiento, puedes leer nuestro artículo sobre inteligencia intrapersonal o conocer nuestro servicio de terapia con perros.

Un gos d’intervenció i, en concret, un gos de teràpiaés un animal que ha estat seleccionat i entrenat específicament per acompanyar el seu guia humà (tècnic). La seva funció és motivar, donar suport, acompanyar, proporcionar afecte i confort a través del vincle que estableix amb les persones que assisteixen a les sessions, dirigides, en el cas de la teràpia, per un professional de la salut.Els gossos de teràpia formen part del grup d’animals que participen en les Intervencions Assistides amb Animals (IAA) i comparteixen les seves característiques i necessitats amb la resta de gossos seleccionats per a aquesta tasca (educació assistida i/o activitats assistides). Els podem trobar en hospitals, residències de persones grans i centres de salut mental, entre altres espais, on es duen a terme sessions de teràpia assistida amb gossos.

Com a psicòlogues podem anomenar els nostres companys peluts: gossos de teràpia, ja que ells són els protagonistes que ens acompanyen a les sessions de psicoteràpia que realitzem al nostre centre a Barcelona.

La inclusió del gos de teràpia en espais terapèutics i els seus beneficis han estat defensats i demostrats per diversos referents de la medicina i la psicologia al llarg dels anys. Des de llavors fins a l’actualitat se segueix corroborant l’enorme contribució que els animals poden oferir a les persones.

Coneixent els efectes tan positius de la companyia dels animals, en concret dels gossos, i de l’enllaç que arribem a establir amb ells, podem entendre per què incorporem gossos a les sessions d’intervenció. La seva companyia aporta nombrosos beneficis: augmenten la comunicació i les habilitats socials, no jutgen, milloren l’autoestima, fomenten l’empatia, ajuden a la gestió i l’expressió emocional i relaxen l’ambient, entre d’altres.

Gos de teràpia: característiques i qualitats

El moment de seleccionar un gos perquè sigui un futur animal d’intervenció és molt important i cal fer-ho amb coneixement i responsabilitat, ja que a ells no se’ls dona l’oportunitat d’escollir aquesta «feina» i és important assegurar-se que sempre en gaudiran. Hi ha diversos aspectes que poden influir tant positivament com negativament en aquesta elecció. La raça o els possibles encreuaments que pugui tenir el gos n’és un i ens donarà molta informació sobre la càrrega genètica de l’animal i, per tant, sobre la probabilitat que tingui un temperament determinat.

Una pregunta molt freqüent que ens solen plantejar a les persones que treballem en aquest sector és si qualsevol gos pot ser un gos de teràpia (o d’intervenció).

La resposta ràpida potser seria “NO”. Si ho estudiéssim en profunditat podríem respondre “DEPENDE”. Depèn de la funció que exerceixi i depèn del col·lectiu amb què participarà.

A grans trets podríem defensar que, així com els éssers humans no hem nascut tots per desenvolupar-nos o romandre en un tipus dàmbit en particular ni tenim tots les mateixes capacitats i qualitats, els gossos tampoc.

Tant les persones com els animals, tots som únics i irrepetibles. Així com els humans tenim diferents tipus de personalitat, els gossos també. Així com nosaltres ens sentim més còmodes amb un tipus de persones al nostre voltant, els gossos també.

A l’hora de seleccionar un cadell (o un gos adult) per dur a terme aquesta tasca, hem de tenir en compte amb quin perfil de persones usuàries treballarem i, en funció d’això, quins requisits haurà de complir l’animal per poder garantir-ne el benestar. No és el mateix interactuar amb persones grans que amb adolescents o amb infants molt petits. La intensitat de les sessions serà diferent i la manera de relacionar-se del gos amb l’entorn també.

Hem d’assegurar-nos que l’animal se senti còmode amb aquest col·lectiu i no només això, sinó que, a més, gaudeixi del contacte amb aquestes persones i de la seva tasca.

El caràcter i el temperament del gos són vitals perquè sigui possible seleccionar-lo com a gos d’intervenció.

Les característiques més importants que hauria de tenir un gos per poder acompanyar el professional en les IAA són: un temperament equilibrat, estable, sense cap signe d’agressivitat i amb una tendència natural a buscar el contacte amb les persones.

Hi ha altres característiques que són molt favorables o fins i tot necessàries perquè el gos pugui ser seleccionat com a gos d’intervenció:

• Tranquils.
• Sociables.
• Predictibles.
• Fiables.
• Amb facilitat per a l’ensinistrament.
• Tolerants a la manipulació.
• Dòcils.
• Sans.
• Amigables.
• Capaços de desenvolupar-se bé en tot tipus d’ambients.
• Resilients.
• Amb una bona capacitat d’adaptació.
• Amb un bon vincle amb el tècnic-guia.

Característiques Gos de TeràpiaPer descomptat que, en el nostre cas, a més de les qualitats o característiques innates de l’animal, prèviament a desenvolupar-se com a gos de teràpia, ha de rebre un entrenament adequat i específic per fer la seva tasca. Aquest ha de ser orientat a certs fins que permetin que el gos pugui acompanyar el professional de la salut a una sessió de teràpia amb gossos. Per exemple:

• Mantenir-se quiet i tranquil.
• Estar habituat a determinats materials de treball propis dels centres, com ara cadires de rodes, caminadors, crosses, etc.
• Mantenir-se tranquil davant de determinats sorolls i sons forts.
• Tolerar la manipulació i els contactes bruscos.
• No espantar-se davant de determinats moviments.
• Comprendre i seguir les indicacions que li comuniqui el tècnic de teràpia assistida amb gossos.

Hi ha races millors que d’altres per ser gossos de teràpia o, en general, gossos d’intervenció?

La realitat és que els gossos d’intervenció no han de pertànyer necessàriament a cap raça en concret. Com hem esmentat anteriorment, el més important és el seu temperament i que sigui un gos sociable que gaudeixi de la interacció amb les persones.

De fet, podem trobar multitud de gossos mestissos o d’altres races no tan comunes per a aquesta tasca, però que presenten un temperament extremadament equilibrat i amb totes aquelles característiques en el seu caràcter que el capaciten per participar a les sessions i, el que és més important, gaudir-ne.

Sí que és cert que les races que potser són més populars i més comunament utilitzades a tot el món pel que fa al treball terapèutic o assistencial amb les persones podrien ser el Labrador i el Golden Retriever. Habitualment són escollits per la seva genètica, la seva aparença amigable, el seu caràcter tranquil, equilibrat i el desig de treballar i agradar a les persones. Tot i això, cal no oblidar que la raça no hauria de ser un factor decisiu a l’hora de seleccionar un gos per a les IAA. Com ja hem dit, abans de res prima el temperament, per la qual cosa qualsevol gos pot ser apte si posseeix les característiques esmentades anteriorment.

Des d’Entrelazadogs, a l’hora d’incorporar un nou membre pelut a l’equip, tenim com a valor principal el benestar de l’animal en tot moment. Sempre ens encarreguem d’anar-los a buscar i seleccionar-los en entorns que treballin de manera ètica i respectuosa i que estiguin alineats amb els nostres valors, ja siguin criadors professionals o protectores.

A entrenar!

Com s’ensinistra un gos perquè es converteixi en gos d’intervenció (teràpia, educació o activitats)?

En el nostre cas, sempre busquem i fomentem que els nostres gossos de teràpia desenvolupin habilitats que els permetin acompanyar-nos a nosaltres i a les persones usuàries durant les sessions. Els nostres gossos de teràpia faciliten que el pacient es motivi, es desenvolupi i flueixi durant la sessió. Per això, el tipus d’ensinistrament que utilitzem és sempre respectuós i està orientat a aconseguir que el gos s’adapti a les necessitats específiques de l’espai terapèutic en què s’hagi d’incorporar.

La manera d’interactuar dels nostres gossos de teràpia és molt diferent segons cada cas i, per tant, han d’aprendre a desenvolupar-se en funció de cada necessitat concreta.

La clau de l’ensinistrament dels nostres gossos de teràpia es basa a fomentar que la sessió es converteixi en un joc i a potenciar el reforç social i la interacció amb les persones, tant amb el seu guia com amb el pacient.

De quina manera?

A través de la recompensa o el reforç. És a dir, premiant l’animal quan fa correctament allò que li estem demanant. Reforçant molt aquesta conducta perquè tendeixi a repetir-se en el futur.

Quin tipus de recompensa obté?

Aquest és un punt important que cal tenir en compte. Sovint observem que, en general, es premia els gossos amb menjar de manera indiscriminada, sense tenir en compte les seves preferències, la dificultat de l’exercici, el seu nivell d’ansietat pel menjar, etc. És important conèixer els gustos del gos per poder escollir el grau de preferència de l’aliment en cas que se n’utilitzi, però sense oblidar mai altres tipus de reforç, com ara el joc o el reforç social.

Abans d’iniciar el procés d’ensinistrament és necessari que l’entrenador conegui prou el seu gos per saber quin tipus de reforçador i quin és el que resulta més interessant per a l’animal. És important que el reforçador que es faci servir sigui apropiat, desitjat i segur per al gos.

A Entrelazadogs entrenem sempre els nostres gossos de teràpia des de l’afecte i el respecte i mai utilitzem estímuls aversius que puguin danyar la seva salut tant física com psicològica. Les sessions d’ensinistrament han de ser divertides per a tots dos (tècnic i gos) i que enforteixi el seu vincle.

Beneficis de la teràpia assistida amb gossos

De fet, totes les persones que conviuen o han compartit temps amb un animal coneixen els nombrosos beneficis que això pot aportar tant a la salut física com mental i emocional.

Quan parlem concretament dels gossos de teràpia, els beneficis es multipliquen, ja que el professional que dirigeix la sessió és l’encarregat d’aprofitar al màxim tots els beneficis que es poden obtenir d’aquesta interacció i del vincle que s’estableix entre el seu gos i el pacient. Alguns exemples poden ser:

• Millora l’autoestima.
• Augmenta la confiança i la seguretat en un mateix.
• Augmenta la motivació i la participació en la teràpia.
• Afavoreix l’adherència al tractament.
• Augmenta la tolerància a la frustració.
• Fomenta l’autoregulació emocional.
• Disminueix els nivells d’estrès i ansietat.
• Afavoreix la relaxació.
• Augmenta l’empatia.
• Incrementa els nivells de serotonina i dopamina.
• Ajuda a superar fòbies.
• Enforteix les relacions socials.
• Redueix el sentiment de solitud.
• Facilita la integració i la cohesió grupal.
• Fomenta l’atenció i la concentració.
• … i molt més!

Si vols obtenir més informació et convidem a llegir el nostre article respecte de la Teràpia Assistida amb Gossos i els seus beneficis.

Quin paper té el gos de teràpia en les nostres sessions?

Els gossos de teràpia que participen en les nostres sessions de teràpia assistida amb gossos, tant si són grupals com si es desenvolupen de manera individual, són gossos que, com ja hem comentat, han estat seleccionats amb molta cura, entrenats i certificats per desenvolupar un rol concret durant les sessions.

Sabem que, amb la sola presència dels nostres gossos de teràpia a les sessions, l’estat d’ànim dels nostres pacients millora i se senten més còmodes.

Més endavant, el vincle que aconsegueixen establir amb els gossos facilita la nostra feina com a professionals, ja que predisposa el pacient a estar més receptiu i motivat per participar en les dinàmiques o activitats i a percebre l’entorn terapèutic com un espai més amable, proper i accessible.

Els gossos de teràpia i tots els gossos d’intervenció en general proporcionen beneficis en quatre àrees:

1. Cognitiva: El gos dintervenció en aquest cas compleix la funció destimular, per exemple, la memòria a curt i mitjà termini. De quina manera? A través de diversos exercicis que ajudin l’usuari a recordar característiques de l’animal com ara la raça, el color, la mida, etc. També millora el grau de concentració i fomenta la diversió i les conductes de joc.
2. Física: Compleix la funció d’estimular i motivar els usuaris per treballar i millorar-ne el desenvolupament físic. Com? Mitjançant activitats o exercicis relacionats amb el moviment i que busquin promoure’l, com per exemple, caminar amb els gossos, anar de passeig, llançar una pilota o realitzar diferents accions i activitats dissenyades amb la finalitat de recuperar o millorar, si n’hi hagués, la mobilitat reduïda.
3. Social: El gos ocupa el rol destimular làrea vincular, ja sigui amb altres persones o amb lentorn. De quina manera? Es fan diverses dinàmiques o activitats, a fi que l’usuari vagi adquirint seguretat i confiança per relacionar-se de manera segura amb els seus iguals (altres persones), amb l’animal o amb l’espai. Si es comparteix un interès en comú (en aquest cas els gossos), aquest actua com a facilitador social i és més fàcil establir una conversa i relacionar-se amb els altres.
4. Emocional: L’animal en aquest cas, estimula i ajuda que els usuaris expressin, comprenguin i gestionin les emocions. Com? El gos pot actuar com a eina de projecció amb què l’usuari se sent identificat i aconsegueix empatitzar. Es dissenyen activitats en què l’animal funciona com a mediador i font de suport emocional, per incentivar a posar en paraules, situacions o parlar de temes que siguin importants per a ells.

Important: Tot i que la presència del gos de teràpia és un factor fonamental per a l’abordatge i el desenvolupament de la sessió de teràpia amb gossos, és el professional de la salut qui té el pes principal de la sessió, s’encarrega de dirigir-la, estableix els objectius que cal assolir i realitza el seguiment i la posterior avaluació de les sessions.

Cura dels gossos d’intervenció

Els gossos són éssers sensibles i tenen drets i necessitats que hem de respectar. Els gossos d’intervenció tenen un paper fonamental en les sessions i són de gran ajuda, però no hem d’oblidar que, per damunt de tot, són éssers vius que no hem de tractar com un simple «instrument», sinó que han de ser cuidats de la millor manera possible i cal vetllar sempre pel seu benestar.

Para que nuestros perros de terapia gocen de buena salud es primordial que les proporcionemos una correcta alimentación, higiene, suficiente tiempo de descanso, estimulación, preparación tanto física como mental, etc.

Todas las entidades que se dedican a las Intervenciones Asistidas con Animales deberían tener unos protocolos y un código ético que regule y defienda cómo serán tratados sus animales.

A grandes rasgos ¿Qué debemos tener en cuenta?

• Es recomanen sessions de no més de 45-60 minuts.
• Els gossos poden participar en més d’una sessió al dia, sempre que disposin del temps necessari per descansar i recuperar-se.
• Han de disposar sempre d’aigua fresca durant les sessions.
• La capacitat de treball de cada animal està relacionada amb la seva edat, condició física, ensinistrament i rendiment particular.
• Si el gos mostra signes de cansament, com falta de concentració, fatiga o desinterès, cal aturar-ne l’activitat.
• En cas de tenir més d’una sessió al dia, és recomanable combinar les que són més exigents per a l’animal —com les sessions amb infants petits— amb d’altres de més tranquil·les, com ara les sessions amb persones grans.
• El gos ha de treballar en tot moment amb el seu guia o tècnic, ja que és qui el coneix millor i sabrà identificar-ne els senyals d’estrès.
• El tècnic o guia ha de conèixer perfectament el seu gos i tenir formació en ensinistrament i llenguatge caní.

Causes i detecció de l’estrès en el gos de teràpia

Tot i que sabem que les intervencions assistides amb animals comporten nombrosos beneficis per a les persones usuàries i també per als gossos que hi participen —estimulació mental, major vincle amb el seu guia, etc.—, també és cert que existeixen alguns riscos que hem de procurar conèixer i evitar durant les sessions. Afortunadament, actualment, en l’àmbit de les Intervencions Assistides amb Animals s’estan duent a terme investigacions amb l’objectiu de proporcionar metodologies i protocols de treball que procurin i garanteixin tant el benestar humà com el benestar animal.

L’estrès que pateixen els animals durant les sessions sol ser una de les preocupacions més grans per part dels tècnics o guies canins cap als gossos. Establir protocols pre, durant i post sessió és imprescindible per garantir que aquest aspecte estigui controlat. És inevitable que els animals, en aquest cas els gossos, pateixin situacions incòmodes en alguns moments, que haurien de ser almenys puntuals. Alguns poden ser:

• Olors desconegudes.
• Sorolls forts i inesperats.
• Frustració.
• Entorn desconegut.
• Temperatura inadequada de l’espai.
• Interaccions brusques.
• Diversos gossos participant en una mateixa sessió (aversió a la inequitat).

Per poder detectar quins moments són els que incomoden el nostre gos i de quina manera ho manifesta és imprescindible la formació del tècnic o la guia de l’animal. El coneixement del llenguatge caní us ajudarà a poder detectar de quina manera el vostre company pelut mostra signes de malestar durant les sessions per procurar evitar-los.

Quan durant una sessió el tècnic detecta que el seu animal no està bé i que fa conductes que indiquen malestar ha de decidir si cal interrompre la sessió, proporcionar-li uns minuts de descans, canviar de gos, etc. o fins i tot valorar si cal finalitzar amb aquest programa/intervenció.

El principal problema i, per tant, la necessitat més important que trobem en els animals d’intervenció, concretament en els nostres gossos de teràpia, és la manca de recuperació després d’haver estat exposats a estímuls estressants. A grans trets, podem dir que els pics d’estrès no sempre són negatius, sinó que moltes vegades ajuden el gos a reaccionar millor i a mantenir-se motivat. Tanmateix, és crucial proporcionar-los un descans de qualitat i en la quantitat necessària perquè es puguin recuperar i l’estrès no es converteixi en estrès acumulatiu, fet que podria ocasionar problemes de salut.

Els animals i els seus ensenyaments

Com hem vist al llarg d’aquest article, el paper del gos de teràpia és fonamental a la nostra feina. Com sabem, estar en contacte amb els animals i en general amb la natura ens aporta moltíssims beneficis per a la nostra salut física i mental. Tothom que hagi tingut l’oportunitat d’estar a prop d’algun animal sabrà que no hi ha res més meravellós que forjar-hi un vincle i sentir-ne l’amor i la tendresa incondicional. A la nostra feina com a psicòlogues aprofitem tot això per facilitar al pacient el procés terapèutic i aconseguir que senti benestar en estar a prop dels nostres gossos de teràpia. És per això que sempre estarem immensament agraïdes als nostres companys de quatre potes per facilitar-nos la feina i arribar al cor de tantes i tantes persones.

Aquests animals reuneixen unes característiques determinades. Són entrenats i certificats de manera acurada i respectuosa, amb l’objectiu d’estar presents en cada sessió juntament amb el professional i facilitar la seva feina amb el pacient.

La teràpia assistida amb animals ha d’estar sempre dirigida per un professional de la salut (l’expert), que serà qui determinarà els objectius que cal treballar.

Qui pot rebre o beneficiar-se d’aquest tipus de tractament? Persones de totes les edats que tinguin algun tipus de dificultat, trastorn o diagnòstic que les afecti en l’àmbit social, emocional, físic o cognitiu i que tinguin interès pels animals.

La presència d’animals té un impacte positiu en les persones que comparteixen la seva companyia, ja que facilita un vincle de seguretat i acceptació emocional.

Una de les claus principals és que la teràpia assistida amb animals aconsegueix descontextualitzar el treball terapèutic pel fet que l’animal actua com un poderós element motivacional. Facilita l’establiment de l’aliança terapèutica millorant la comunicació, la predisposició i l’assoliment progressiu d’objectius. A més, actua com a mediador entre terapeuta – pacient i reforçador de conductes.

Quan en una sessió de teràpia ens acompanya un animal, l’ambient torna més relaxat i amigable. Això ajuda a fer que els pacients se sentin més còmodes i mostrin més iniciativa i interès en el seu propi procés terapèutic.

Teràpia assistida amb animals: què inclou?

Les Intervencions Assistides amb Animals (IAA) abasten: Teràpies Assistides amb Animals (TAA), Activitats Assistides amb Animals (AAA) i Educació Assistida amb Animals (EAA).

• TAA (teràpies assistides amb animals): Són dirigides per professionals de la salut (psicòlegs, fisioterapeutes, logopedes, terapeutes ocupacionals, etc.). Tenen una fita orientada i objectius terapèutics concrets. Poden dur-se a terme programes de gran durada però també teràpies més breus (com en el cas de la fòbia als gossos) amb el propòsit daconseguir millores físiques, cognitives, emocionals i/o vinculars en els participants. El procés ha de ser avaluat.

• AAA (activitats assistides amb animals): No són considerades teràpies, encara que en molts casos aporten un valor terapèutic significatiu. Els qui les coordinen no han de ser necessàriament professionals de la salut o educació. Aquest tipus dactivitats es desenvolupen com a oportunitats educatives, motivacionals o recreatives.

• EAA (educació assistida amb animals): Es duen a terme en entorns educatius formals i no formals i en centres escolars. Els qui les dirigeixen han de ser professionals de leducació (mestre, educador social, etc.). Entre els seus objectius hi ha les funcions cognitives, metes acadèmiques i coneixements socials. Les sessions han d’estar estructurades, planificades i els objectius han de ser concrets i mesurables.

Àmbits d’intervenció de la teràpia assistida amb animals

Les intervencions assistides amb animals es poden dur a terme amb qualsevol col·lectiu o persona que ho requereixi.

Alguns exemples són: persones amb problemes de salut mental, dones víctimes de violència de gènere, infants amb dificultats d’aprenentatge o problemes de comportament, persones amb diversitat funcional, persones amb autisme, infants amb TDAH, persones amb trastorns de la conducta alimentària, interns o internes en centres penitenciaris, entre molts altres.

Les àrees en què intervé, en el cas de la teràpia, són quatre:

1. Àrea física:Sessions dirigides a diferents tipus de millores físiques de les persones usuàries.
2. Àrea cognitiva:Sessions que tenen com a objectiu millorar els processos de memòria i/o aprenentatge de les persones participants.
3. Àrea emocional: Sessions dirigides a enriquir, identificar i potenciar l’expressió d’emocions o sentiments.
4. Àrea social: Sessions orientades al treball dels vincles, amb l’objectiu de millorar les interaccions i les relacions interpersonals.

Els àmbits més freqüents on es realitzen intervencions amb animals estan vinculats amb:

• Persones grans.
• Diagnòstic d’Alzheimer o altres demències.
• Persones amb malalties oncològiques.
• Autisme.
• Diversitat funcional i autonomia.
• Programes per a cuidadors i famílies.
• Fòbies.
• Habilitats socials i intel·ligència emocional.
• Bullying.
• Depressió, ansietat i estrès.
• Patologies neurològiques o sensorials.
• Trastorns mentals.
• Atenció precoç.

Com es treballa en les sessions de teràpia assistida amb animals?

En les Intervencions Assistides amb Animals, com hem esmentat anteriorment, es treballa en equip.

El professional —ja sigui de l’àmbit de la salut, de l’educació, etc.—, amb el rol d’expert, treballa en equip juntament amb el tècnic o guia de l’animal d’intervenció, que participa en la sessió com a element motivacional i de suport. La presència de l’animal és fonamental per al desenvolupament i la superació progressiva dels objectius de les persones participants.

Perquè el treball conjunt es desenvolupi de manera satisfactòria i saludable, hi ha una sèrie de factors que s’han de tenir en compte de manera rigorosa:

• És important que els animals hagin passat per un procés de selecció i ensinistrament rigorós previ, que els capaciti per fer la seva tasca i en garanteixi el benestar físic i mental.

• Les intervencions han d’estar planificades prèviament, amb objectius clars i mesurables. S’ha de comptar amb la disposició de tots els materials o objectes que s’utilitzen en aquesta sessió.

• Han d’estar garantides totes les mesures de protecció i higiene, tant pels usuaris com pels animals.

• La intervenció sempre ha de ser guiada per un professional especialitzat que pauta els objectius a treballar. El rol de lanimal és el de motivador i facilitador daquesta sessió.

• És molt recomanable que es faci un registre de les activitats amb els seus objectius respectius i l’obtenció de resultats.

Segons l’àmbit d’intervenció i els objectius de cada col·lectiu o persona, el tipus de sessió serà diferent.

Quan es fan sessions grupals, el nombre de participants pot ser més o menys nombrós, depenent del que es vulgui treballar. A nosaltres ens agrada treballar en grups reduïts d’aproximadament 5-8 persones per garantir que tant les persones usuàries com els animals estiguin ben atesos.

Mitjançant les intervencions assistides amb animals es promou que les persones aprenguin a socialitzar, comunicar-se, interactuar i gaudir de la presència dels animals. Alhora, és important que els animals se sentin estimats, cuidats i respectats en tot moment.

Quins animals poden participar en les sessions de teràpia?

La Teràpia Assistida amb Animals se sol dur a terme principalment amb gossos o cavalls, però també existeixen altres modalitats que inclouen altres animals com gats, conills i fins i tot rates.

A Entrelazadogs treballem únicament amb gossos que han estat seleccionats i ensinistrats específicament per dur a terme aquesta tasca. La nostra prioritat és tant el benestar humà com l’animal. Vetllem en tot moment per la cura, el respecte i el benestar tant físic com mental dels nostres gossos com a premissa fonamental per dur a terme qualsevol intervenció.

Per a nosaltres, no és determinant la raça o l’aspecte físic de l’animal, el més important és el temperament i el caràcter i sobretot que gaudeixi del contacte humà.

Teràpia assistida amb gossos:

Les Intervencions Assistides amb Animals que treballen amb gossos durant les sessions (com nosaltres!) se centren principalment en l’àrea afectiva i motivacional de les persones usuàries que hi participen.

Nombrosos estudis defensen que la presència dels animals i en concret dels gossos contribueix a una reducció de l’estrès i de la pressió sanguínia. Alhora, milloren l’estat d’ànim i impacten de manera positiva en el sistema immunològic i fomenten la recuperació i la millora de les diverses àrees afectades dels usuaris.

Els gossos depenen completament de nosaltres, compartim rutines, plans i activitats i, fins i tot, en ocasions, ens proporcionen sensació de seguretat i companyia i faciliten les relacions socials. El vincle amb els animals, en general, s’enforteix quan empatitzem amb ells, respectem el seu comportament i els considerem amics.

L’èxit actual de les intervencions amb animals rau en la utilització d’aquest vincle, que es potencia i s’enforteix per ajudar les persones a sentir-se millor i tenir una millor qualitat de vida.

Allò que cal tenir en compte:

Els animals, igual que els éssers humans, tenen drets i necessitats. Per tant, se n’ha de garantir el benestar tant dins de les sessions com fora.

És imprescindible assegurar-se que es trobin en entorns segurs, tant físicament com emocionalment.

Hem de respectar i cobrir les seves necessitats físiques i emocionals.

Cal prestar atenció als riscos als quals pot estar exposat l’animal durant la intervenció per evitar situacions de perill o estrès i garantir-ne el benestar en tot moment.

També cal respectar el temps de descans recomanat. Els animals han de tenir un descans reparador i de qualitat per reduir l’estrès i l’activació que poden experimentar en acudir a les sessions. Cal conèixer bé cada animal i respectar la càrrega de treball que pot assumir, sense forçar-lo ni obligar-lo mai.

Beneficis de les intervencions assistides amb animals

Els beneficis de les Teràpies Assistides amb Animals són molts. Afortunadament, a mesura que aquest tipus d’intervenció avança, es multiplica i s’estén arreu del món, es van coneixent nous resultats d’aquest treball terapèutic.

A continuació, et compartim alguns dels beneficis que obtenen les persones usuàries que participen en teràpies assistides amb animals:

• Enfortiment de l’autoestima.
• Disminució de l’ansietat.
• Millora de l’estat d’ànim.
• Augment de la sensació de seguretat i confiança.
• Disminució de l’estrès.
• Desenvolupament d’habilitats psicomotrius i/o cognitives.
• Augment de l’empatia i del sentit de la responsabilitat.
• Contribució a la superació de pors i fòbies.
• Increment dels nivells d’atenció i concentració.
• Augment dels nivells de serotonina i dopamina.
• Contribució a la integració social.
• Millora de les habilitats socials.
• Augment de la capacitat per gestionar, expressar i comprendre les emocions.

Equinoteràpia: intervencions assistides amb cavalls

La teràpia assistida amb cavalls també s’anomena equinoteràpia. Es tracta d’una teràpia en què l’eix principal és el cavall i la relació i vinculació emocional amb ell. La seva finalitat és millorar la qualitat de vida de les persones que tenen un diagnòstic relacionat amb la salut mental o física i que necessiten un tractament específic.

L’equinoteràpia pot aportar molts beneficis en diferents àrees, tant a nivell físic com psicològic i emocional.

Nombrosos estudis i professionals sostenen que la marxa del cavall i el seu moviment rítmic són molt beneficiosos per a la musculatura del genet quan munta. La transmissió locomotora tridimensional permet donar-li la sensació de caminar i exercitar les zones adequades. Així mateix, la calor corporal de l’animal —que és molt més elevada que la nostra— també ajuda a relaxar les extremitats inferiors i tota la cintura pèlvica, fet que es pot aplicar en casos de rehabilitació.

Els animals d’intervenció: éssers que senten i que han de ser cuidats i respectats

Els animals són éssers que senten i han de ser tractats amb respecte. El benestar animal és una part fonamental i indispensable de les intervencions assistides amb animals.

En el cas de les teràpies assistides amb gossos, per exemple, és el tècnic o guia l’encarregat i responsable de l’animal i ha d’estar atent en tot moment als senyals d’incomoditat o estrès que pot presentar el gos i poder-lo ajudar (jadeig, salivació excessiva, beure molta aigua, tremolors, etc).

Per evitar situacions d’estrès i garantir la salut mental i física dels gossos, és important la formació del tècnic i l’existència de protocols d’actuació abans, durant i després de cada sessió. És indispensable que el tècnic conegui el llenguatge caní i conegui a la perfecció el seu company pelut.

No hem d’oblidar que els gossos no han escollit aquesta feina i que és responsabilitat nostra garantir-ne el benestar i que gaudeixin acompanyant-nos en les sessions de teràpia.

La correcta selecció, l’educació i l’ensinistrament de l’animal són fonamentals i determinants per garantir l’èxit d’aquest tipus d’intervenció.

Et convidem a llegir més sobre aquest tema al nostre article del gos d’intervenció

Una mica d’història sobre les Teràpies Assistides amb Animals

Al llarg de la història s’ha anat estudiant i comprovant no només l’eficàcia, sinó també la importància de la presència dels animals en el nostre entorn quotidià. La relació amb els animals i, especialment, amb els gossos ha anat evolucionant amb el pas del temps: ha passat de ser una relació utilitària a una relació d’amistat i companyia. Ara entenem que els animals són éssers vius sensibles, que pensen i senten, i som capaços d’identificar-nos amb ells i de beneficiar-nos de la seva companyia.

Són enormes els beneficis que té per als nostres infants el fet de créixer al costat d’animals de companyia.

Alhora, és innegable que un animal aporta una gran companyia i beneficis a les persones grans que es troben soles.

La primera implementació de Teràpia Assistida amb Animals de la qual es té constància va tenir lloc a York, Anglaterra, a finals del segle XVIII, en una institució psiquiàtrica dirigida per William Tuke. Es va permetre als pacients interns que patien trastorns mentals passejar per uns terrenys on hi havia animals domèstics, ja que en aquell moment es considerava que podia ser una eina efectiva per a la socialització.

Cap al 1860, a l’Hospital Bethlem, també a Anglaterra, es van començar a introduir animals a les sales com a part de les teràpies.

L’any 1867, a Alemanya, es van començar a utilitzar animals de companyia en tractaments de persones amb epilèpsia.

L’any 1919, als Estats Units, l’exèrcit va promoure l’ús de gossos en les intervencions terapèutiques amb pacients psiquiàtrics.

Beneficis de la interacció humà-animal

El psiquiatre infantil Boris M. Levinson va descobrir l’any 1953 els beneficis de comptar amb la companyia del seu gos Jingles durant una sessió terapèutica infantil. En observar les millores del nen en interactuar amb el gos, va decidir incorporar-lo a totes les sessions. Això el va impulsar a dur a terme una àmplia investigació que el va portar a establir les primeres bases del que avui coneixem com a Teràpia Assistida amb Animals. A partir d’aquest moment va començar a créixer l’interès d’investigadors i professionals pels efectes psicològics i els beneficis per a la salut mental de la interacció humà-animal.

Avui dia, Levinson és considerat el fundador d’aquest tipus de teràpia.

El mateix Sigmund Freud, pare de la psicoanàlisi, que era acompanyat pel seu gos de raça Chow Chow, a les seves sessions, va descobrir que la presència de l’animal ajudava que el pacient es tranquil·litzés i guanyés confiança i va observar que en nens i en adolescents era encara més efectiu.

Con el paso del tiempo contar con el apoyo de los animales en el proceso rehabilitador y terapéutico se ha hecho más común y hoy en día son muchas las personas que se ven beneficiadas del contacto directo y la interacción con los animales.

¡Quiero formar parte!

Si has llegado hasta aquí y te resulta interesante este tipo de intervención, tengo una buena noticia:

¡Tú también puedes ser parte de esta maravillosa profesión!

¿Cómo?… Pues, ¡estudiando y formándote mucho!

Con el correr de los años, las Terapias Asistidas con Animales se están dando a conocer cada vez con más fuerza, gracias a las respuestas satisfactorias que obtienen quienes las llevan a cabo y la evidencia recopilada y compartida por quienes nos encontramos inmersos en el área de la salud, la educación o el ocio.

Hi ha moltes entitats i universitats a Espanya que ofereixen cursos i formacions de qualitat. No oblidis que per diferenciar-les de les que no ho són les han d’impartir professionals que estan actius treballant actualment. Han de ser entitats formals, que siguin reconegudes i que es dediquin a les intervencions amb animals. Aquestes han d’oferir-te pràctiques presencials i suficient formació per poder exercir aquest treball amb el teu gos de manera professional i segura.

Nosaltres actualment no impartim cap formació pròpia, però ens pots trobar com a Directores i docents del Màster en Teràpia Assistida amb Animals d’ISEP Barcelona.

Per a més informació, podeu ingressar a la web d’ISEP

Tot i que ambdues intel·ligències corresponen a l’àrea social i emocional, aquestes es diferencien en les seves capacitats i objectius.

Mentre que la intel·ligència intrapersonal fa referència a la capacitat de relacionar-se amb un mateix, la intel·ligència interpersonal està relacionada amb l’habilitat de socialitzar, és a dir, d’interactuar amb altres persones. Treballar en el desenvolupament d’aquests dos tipus d’intel·ligències és molt important per assolir una vida emocional saludable, equilibrada i de qualitat.

Poder comprendre’s un mateix, facilitarà posteriorment l’entesa amb un altre, de la mateixa manera que l’enllaç construït amb un altre ens aportarà valuoses eines per poder conèixer-nos millor a nosaltres mateixos.

I és en aquesta dialèctica justament on es potencia i enforteix l’empatia.

Intel·ligència Intrapersonal: característiques

Aquest tipus d’intel·ligència es troba molt vinculat a capacitats com:

• Identificar, descriure i explicar les pròpies emocions i sentiments.
• Reflexionar sobre les emocions i els sentiments.
• Gran capacitat d´introspecció.
• Equilibri emocional.
• Raonament crític.
• Realitzar anàlisis entorn de les seves accions i reaccions.
• Concepció de si mateixos d’acord amb la realitat.
• Comprensió de si mateixos.
• Autocompassió.
• Independència
• Capacitat per establir metes i objectius.
• Autodisciplina
• Adaptabilitat
• Coneixement sobre les pròpies necessitats emocionals o físiques.
• Autocura del camp emocional.
• Facilitat per identificar matisos emocionals, a causa del seu gran i precís vocabulari a l’àrea d’emocions i sentiments.

Intel·ligència intrapersonal a la infància:

• Habilitat en la presa de decisions.
• Capacitat per establir enllaços.
• Autoconfiança
• Reaccions menys impulsives.
• Autodisciplina
• Intel·ligència emocional.

Guiar els nens i les nenes perquè creixin desenvolupant i potenciant la seva intel·ligència intrapersonal és essencial perquè es transformin després en persones adultes empàtiques i puguin gaudir d’una salut mental i emocional de qualitat.

Com acompanyar-los al procés de creixement?

• Ajudant-los a enfocar-se al present.
• Construint crítiques constructives davant d’alguna emoció negativa.
• Incentivant-los a reflexionar respecte de les seves accions i reaccions.
• Estimulant-los a verbalitzar i identificar les seves emocions i sentiments.
• Celebrant els seus èxits amb ells.
• Fomentant la seva autoestima.
• Ensenyant-los a identificar les seves fortaleses i també les seves debilitats.
• Acompanyant-los a les seves frustracions, donant-los una mirada realista però optimista.
• Fent focus en allò positiu.

En què ens beneficia la Intel·ligència Intrapersonal a la vida quotidiana?

Com hem esmentat anteriorment, la intel·ligència intrapersonal ens aporta diverses eines.

L’autoconeixement, per exemple, és essencial, tant pel nostre desenvolupament personal, com per poder conviure en societat, interactuar i vincular-nos saludablement.

Exemples d’Intel·ligència Intrapersonal:

• Comprendre que ets extremadament sensible davant de determinat tema, et donarà la possibilitat de bregar estratègicament davant de situacions conflictives. Fins i tot si elles es presentessin sobtadament, ja que coneixes per endavant les emocions negatives que poden generar en tu, però també comptes amb els recursos per confrontar-la o evitar-la.

• Si saps que en un moment d’angoixa no ets capaç de prendre decisions encertades, quan estiguis trist, tindràs la capacitat de posposar aquesta presa de decisions.

• Ser conscient que situacions d’enuig ets capaç de tornar-te agressiu verbalment, t’ajudarà a prendre’t el temps necessari abans de parlar, quan et trobis travessant per aquest tipus d’emocions.

• Si saps que hi ha certes situacions que et generen pànic o estrès, podràs preparar-te per endavant utilitzant recursos com el de la respiració, mindfulness o allò que a tu et funcioni, per no patir ansietat.

Com desenvolupar la intel·ligència intrapersonal per tenir una millor qualitat de vida?

Igual que s’entrenen i desenvolupen els músculs del nostre cos, quan fem exercici i ens alimentem de manera sana, la intel·ligència intrapersonal també es pot exercitar.

Us compartirem a continuació algunes activitats que creiem poden resultar de gran ajuda en el vostre camí de potenciar la vostra intel·ligència intrapersonal:

1. Mindfulness: tècniques de respiració, meditació, ioga. Propiciar un espai de calma, escolta i registre de nosaltres mateixos.
2. Verbalitzar allò que sentim. Poder anomenar els sentiments i emocions és molt important per comprendre’ns millor. També podem fer lexercici danotar en un paper allò que sentim i ens costa expressar.
3. Plantejar-nos objectius i objectius clars i possibles, juntament amb un pla d’accions per dur-ho a terme.
4. Realitzar autoavaluacions.
5. Trobar els espais o activitats que ens donin plaer i que ens convidin a la introspecció.
6. Fer lexercici de prevenir. És a dir, avançar-nos a aquelles situacions que sabem que ens generaran sentiments o emocions negatives i elaborar estratègies per suportar-les.
7. Aprendre a preservar-nos, posant límits sans i dient que no quan així ho desitgem.
8. Revisar regularment els nostres valors, prioritats i objectius. Preguntar-nos si el que estem fent coincideix amb allò que creiem, pensem, sentim i desitgem.

Què és la intel·ligència?

Howard Gardner, un psicòleg nord-americà, és qui va crear a la dècada del 80, la teoria de “Les intel·ligències múltiples”. Abans de submergir-nos-hi, sabem realment què és la intel·ligència?

Si bé en línies generals sabem a què ens referim quan parlem d’intel·ligència, i ràpidament podem identificar i coincidir, quan diem que, per exemple, Einstein va ser una persona molt intel·ligent, a l’hora de definir què és la intel·ligència no ens resulta tan simple.

Si busquem al diccionari de la RAE, ens trobarem amb algunes definicions com ara:

Capacitat d’entendre o comprendre.

“Capacitat de resoldre problemes.”

Coneixement, comprensió, acte d’entendre.

“Sentit que es pot prendre una proposició, una dita o una expressió.”

“Habilitat, destresa i experiència.”

Per què no és possible trobar una definició del concepte d’intel·ligència?

La intel·ligència ha estat definida de múltiples i diverses maneres al llarg del temps.

Avui dia, per explicar la Intel·ligència necessitem parlar també de conceptes com: lògica, autoconsciència, raonament, creativitat, pensament crític, coneixement emocional, planificació, entre d’altres.

És que no hi ha una sola definició d’intel·ligència. És més, moltes vegades fins i tot s’ha transformat en objecte de polèmica, a causa de les diferents postures dels que busquen explicar-la.

La veritat és que des de fa un temps ençà, se l’ha aconseguit desglossar, per tal d’identificar-ne no només un, sinó diferents tipus d’intel·ligències.

Teoria de les intel·ligències múltiples

Howard Gardner fa referència als diferents tipus d’habilitats que tenim totes les persones. Per exemple: alguns poden ser hàbils en el camp de les matemàtiques i resoldre problemes lògics, mentre que altres potser tindran facilitat per resoldre problemes de pensament lateral, tenint més desenvolupada la seva creativitat.

Howard ha aconseguit identificar vuit tipus d’intel·ligència diferents:

• Intel·ligència lingüística: capacitat per dominar el llenguatge i comunicar-se ja sigui de manera verbal, a través de l’escriptura o utilitzant la gestualitat.

• Intel·ligència Lògic-matemàtica: capacitat per raonar de manera lògica i resoldre problemes matemàtics. Com més ràpida sigui aquesta resolució, més alt serà el nivell d’intel·ligència d’aquest tipus. Per mesurar la intel·ligència lògica matemàtica s’utilitzen els tests de coeficient intel·lectual IQ.

• Intel·ligència Espacial: capacitat d’observar el món i els seus objectes des de diferents perspectives. Els que tenen aquestes habilitats solen tenir un gran sentit de l’estètica, ser molt creatius i tenir facilitat a l’hora de dibuixar, idear imatges mentals o visualitzar detalls.

• Intel·ligència Musical: capacitat per a la interpretació i composició de música. Les persones que tenen més desenvolupat aquest tipus d’intel·ligència solen ser hàbils tant amb l’execució d’instruments de música, com també amb la composició i l’escriptura de peces musicals.

• Intel·ligència Corporal i Cinestèsica: capacitat per manipular certes eines o expressar emocions i sentiments a través del cos. Els actors, esportistes, ballarins i cirurgians són alguns exemples de persones que compten amb aquest tipus d’intel·ligència, més potenciada.

• Intel·ligència Intrapersonal: capacitat per comprendre i regular les pròpies emocions i focus atencional. Solen ser persones amb un alt poder d’introspecció, cosa que els permet accedir fàcilment als seus sentiments, identificar-los i reflexionar-hi.

• Intel·ligència Interpersonal: capacitat d’advertir allò que li passa a un altre. La facilitat de comprendre, detectar o identificar les circumstàncies o problemes de la resta de persones potencien l’empatia en els qui compten amb aquest tipus d’intel·ligència.

• Intel·ligència Naturalista: capacitat per categoritzar aquells aspectes vinculats amb l’entorn, ja sigui els animals, les plantes, el clima, o pel que fa a la natura. Aquest tipus d’intel·ligència està relacionat d’alguna manera amb l’instint de supervivència.

Recordem que sempre tenim l’oportunitat d’incorporar eines, coneixements i aprendre més sobre les emocions pròpies i com les gestionem.

La intel·ligència Intrapersonal és aquella intel·ligència que ens dóna el benefici de conèixer-nos més a nosaltres mateixos el que també ens beneficiarà en com ens vinculem amb allò de fora.

Com va dir Howard Gardner: «La intel·ligència, el que considerem accions intel·ligents, es modifica al llarg de la història. La intel·ligència no és una substància al cap com és l’oli en un tanc d’oli. És una col·lecció de potencialitats que es completen.»